Arxiu

Miguel Ángel Blanca: «Desmitifiquem la felicitat del vídeo domèstic»

Miguel Ángel Blanca (foto: CARLES CASCÓN)

Miguel Ángel Blanca (foto: CARLES CASCÓN)

«I si aquelles cançons que ens cantaven de nens no eren felices?». Pregunta inquietant que planteja Després de la generació feliç, una barreja de cinema i música en directe que signa el cantant de Manos de Topo, Miguel Ángel Blanca, aquí com a Guillothina. Un ‘remix’ àudiovisual que arriba auqest dijous, 9 a L’Estruch (22h).

A més de ser la veu peculiar –agrada o tot el contrari– del grup de pop Manos de Topo, el sabadellenc Miguel Ángel Blanca té passió per la imatge. Graduat com a guionista a l’ESCAC, Blanca adopta el pseudònim Guillothina quan treballa amb projectes àudiovisuals.
Un d’ells és Your lost memories, que buscava identificar l’origen i autors de desenes de vídeos domèstics –la majoria rodats en Super 8– trobats per atzar. Aquest abundant material és l’origen de Després de la generació feliç, un ‘Live Cinema’ que es va estrenar el juny de 2013 a l’Apolo 1 després de cloure, encara com a ‘work in progress’, el festival Xcèntric del CCCB.

Músics

Els músics són Joan Colomo, Spazzafrica Ehd (bateria de Za!), Sara Fontán (violinista de Manos de Topo) i Internet 2. A la pantalla es veu una mena de documental amb guió i muntatge de Miguel Ángel Blanca amb escenes familiars de felicitat… aparent.
Perquè el cantant es proposa, justament, «desmitifcar la felicitat del vídeo domèstic». Treballant amb aquelles «lost memories» fins a una inevitable «saturació» –en tres anys van veure 200 pel·lícules de gent desconeguda!– es va començar a plantejar que «no podia ser que fossin tots tan feliços».
La idea va ser crear «una mena de ‘biopic’, una història familiar, però en la que sortissin els draps bruts». I aquí entra la història de Xesco Boix, una icona de la cançó que parlava d’un món millor i que, com se sap, es va suicidar.
El protagonista de Després de la generació feliç és, doncs, «un Xesco Boix fictici» i els músics que toquen, «la banda que l’acompanya».
La majoria de les cançons que se senten són de Xesco Boix, i també de Rosa León. Així, «que ningú s’esperi un concert de Joan Colomo», avisa Blanca. Fan versions de Les nenes maquesEls nens perduts del boscJo tenia un gall o A los árboles altos en clau experimental, electrònica, rock o pop. Les cançons són «descripcions» sonores del que es veu a la pantalla. Deconstruïdes, queden desvinculades de la seva «naturalesa infantil».
«La pel·li és dura», reconeix el cantant de Manos de Topo. Un «tripi» d’imatges que deixen un pòsit d’infelicitat disfressada de somriures. «No és que hagi tingut una infància traumàtica, com algú m’ha preguntat», es desmarca.
Després d’un any de gira, aquest passi de Després de la generació feliç a Sabadell ve a ser el comiat. «Crec que serà dels millors perquè el teatre de L’Estruch és un lloc perfecte per fer-ho», diu, en referència a les facilitats tècniques de l’espai, pantalla inclosa. Es presenta junt amb el col·lectiu cultural La Llançadora, que col·labora en la seva difusió.

Fusió de llenguatges

El «Live Cinema» és un format que guanya adeptes. Blanca reflexiona sobre el fet que «la gent potser està cansada d’anar al cinema o a un concert, busca coses diferents». I en aquest projecte (http://www.dgflivecinema.com) les imatges i els músics es creuen, a vegades amb un ‘croma’, tècnica àudio-visual que permet posar els músics dins la imatge que es veu en pantalla, per exemple una celebració familiar. El resultat és en clau ‘lo-fi’, és a dir, una baixa definició intencionada.
Tot s’ha fet «amb molt pocs diners», comenta Miguel Ángel Blanca, que paral·lelament segueix amb el seu projecte musical amb Manos de Topo. El 3 de novembre llancen disc nou: Caminitos del Deseo.
Comentaris
To Top