Als qui ens agrada París ens agraden també els llibres sobre París. N’hi ha molts, si es considera que aquest gènere neix a mitjans del segle XIX amb Charles Baudelaire i arriba fins ara mateix amb els relats de Patrick Modiano, el recent premi Nobel.
Ja que en parlem, en voldria citar entre els que jo tinc a casa dos de prou rars, i no d’autors francesos sinó d’espanyols: els “París” d’Eugeni d’Ors, que aplega les seves cròniques de 1906 com a corresponsal de “La Veu de Catalunya”, i el de Ramón Gómez de la Serna, que recull els articles que enviava a “El Sol” el 1930. Dues mostres curioses de l’atracció que exercia la ciutat als començaments del segle XX.
El cas és que ara ens arriba la traducció castellana de “Le Piéton de París”, publicat el 1939 pel poeta Léon-Paul Fargue, un dels textos cabdals sobre la ciutat. Léon-Paul Fargue, nascut el 1876, fou un noctàmbul extasiat de París, coneixedor dels seus carrers i places i de tots els racons i cafès; deixeble de Mallarmé i de Bergson, condeixeble d’Alfred Jarry i amic de músics i escriptors com Satie i Ravel, Cocteau i Valéry, exercí de poeta, cronista i crític literari, i fou una figura clau del món culte dels anys trenta que sabé conciliar l’humanisme clàssic amb la vida moderna, el simbolisme amb l’avantguarda.
Diu Andrés Trapiello en el pròleg d’aquesta edició que el llibre ens ofereix troballes de tota mena: verbals, poètiques, literàries, històriques, narratives, humorístiques, i en tot cas constitueix una passejada personalíssima que es pot seguir molt bé amb una guia de carrers de París a la mà, començant pel districte X on visqué: “un barri de poetes i locomotores”, atès que acull les estacions del Nord i de l’Est, i entenent per poetes els artesans del barri. Seguiran després les descripcions de Montmartre, Camps Elisis, els “quais” o molls del Sena, el barri jueu, el Marais, Montparnasse, Saint-Germain …
Les descripcions solen ser sucoses: Montmartre és un paisatge alhora artístic, alpí, polític, catòlic, virgilià i burgès; els “quais” són una obra mestra poètica de París; el Jardin des Plantes és el jardí botànic més bonic de l’univers; Montparnasse és un dels llocs del món on resulta més fàcil viure sense donar cop, i a vegades fins i tot guanyant diners. El parisenc –diu – és un senyor que va al “Maxim’s”, sap dir dues o tres frases tòpiques a la seva estanquera i generalment mostra molta amabilitat amb les dones, estima els llibres, li agrada la pintura, coneix els restaurants…
Ocupen lloc prefernt els cafès, que Fargue coneixia tan bé. El comediògraf Georges Courteline havia dit que la humanitat es divideix en dues classes: els que freqüenten els cafès i els que no; i és evident que Fargue els freqüentava amb assiduïtat. Per altra banda, un amic seu deia que hi havia massa cafès a París, i que caldrien anys per visitar-los tots i profunditzar en els seus secrets. Doncs bé, Fargue se’ls sabia tots, noctàmbul acreditat com era, i així ens els descriu: le Boeuf sur le Toit, inspirador de músics i poetes, le Rat Mort a Montmartre, les Deux Magots i Flore a Saint-Germain, la Coupole i la Rotonde a Montparnasse, Select, Wepler, Fouquet’s i els que volgueu. També hi surten les llibreries i els típics “bouquinistes”, els ambulants al costat del Sena, que ell considerava les criatures més delicioses que es puguin conèixer; o la llibreria Speiser, punt de trobada de tots els jueus del món i freqüentada per Stefan Zweig.
No hi falten tampoc els hotels i els seus clients més pintorescos: Meurice, Ritz, George V, Crillon, Astoria, Majestic… i el Palace, on vivia el mateix Fargue, situat estratègicament a la cruïlla del bulevar Saint-Germain i la rue du Four, al rovell de l’ou del barri, un dels racons de París més saturats de sentit i cultura – diu –, de cafès i llibreries. Entre els clients extravagants dels grans hotels, cita aquell que viatjava amb una brúixola per tal de poder dormir amb el cap orientat al nord, o aquell altre que sempre exigia una finestra des de la qual es veiés la torre Eiffel, o aquella dama vestida de negre que demanava una cambra guarnida també tota de negre.
Un món, doncs, curiós que l’autor clou amb aquestes paraules: “Heus aquí arribat a la fi del meu viatge sentimental i pintoresc per un París que ja no existeix, un París els ecos del qual només ens arriben adoptant la forma de records cada dia més difuminats…” En tot cas, el lector arriba encisat a la fi del llibre – el llibre a una mà i la guia de carrers a l’altra – després d’una llarga passejada pels carrers i els racons d’una ciutat mítica i mitificada per tants literats i artistes que l’han descrit amb amor: recordo que fa uns anys aquí mateix comentàvem una altra visió que ens oferia Julien Green, autor de prestigi, el qual palesava que “de fet, la ciutat només somriu a aquells que se li acosten i vagaregen pels carrers”. Esperem més llibres sobre París per tornar-hi.
“El lector arriba encisat a la fi del llibre – el llibre a una mà i la guia de carrers a l’altra – després d’una llarga passejada pels carrers i els racons d’una ciutat mítica i mitificada”
