Aquesta setmana ha tingut lloc a Sabadell un congrés de ciutats intel·ligents (“smart cities”). És ja la tercera edició d’aquest congrés. Les ponències han versat sobre salut a través de les noves tecnologies, esquemes de finançament per a ciutats intel·ligents, noves tecnologies i serveis per a les ciutats d’avui, ciutadania i “smart cities”, projectes innovadors, experiències de govern obert, evolució urbana i “smart cities”, noves tecnologies aplicades de les ciutats, i “smarts cities” arreu del món.
Sembla interessant, però hi ha diversos elements que no es troben enlloc dels materials d’aquest congrés de ciutats intel·ligents. De fet, el concepte de “ciutat intel·ligent” no és acceptable si no lluita contra les desigualtats socials. I encara és menys acceptable si una “ciutat intel·ligent” genera noves desigualtats. I és que en l’àmbit de les ciutats intel·ligents gairebé ningú té en compte l’anomenada “escletxa digital”, és a dir, la divisió entre els qui tenen accés a les noves tecnologies i els qui no en tenen.
La primera desigualtat és el cost de l’accés a les noves tecnologies. Pot estar molt bé dissenyar tot tipus d’aplicacions, programes i utilitats que ens fan la vida més fàcil des d’un telèfon mòbil modern, d’aquests que s’anomenen “intel·ligents” o “smartphones”. Però no pas tothom pot comprar un d’aquests aparells. En l’actual context de crisi econòmica, on milers de persones mengen gràcies al Rebost Solidari, i on la pobresa és real, afectant un percentatge important de la població, no podem gastar ni un sol euro en programes que només siguin útils per a qui pugui comprar un aparell car.
Molta gent pot tenir el nivell econòmic per gaudir d’un d’aquests telèfons, o “tablets”, o ordinadors de qualsevol tipus, però no té els coneixements necessaris per fer-los servir. És una qüestió bàsicament generacional, però no podem deixar de banda que un percentatge important de la ciutadania no podrà utilitzar molts elements d’una “ciutat intel·ligent” simplement per no saber-ne prou, per pur analfabetisme digital.
Un tercer element de desigualtat és l’accés a internet, sigui per la via que sigui. Els costos d’accés a internet a Espanya són dels més alts d’Europa. I no pas tothom pot pagar les tarifes dels serveis de telecomunicacions. Novament, el nivell econòmic de les persones és una limitació greu a l’accés a tots aquests serveis digitals o telemàtics. Espanya té unes tarifes caríssimes en relació a la resta de països de la UE. A països com França, Alemanya, el Regne Unit o Itàlia tenen un cost entre un 30% i la meitat més barat que Espanya. Si, a més, tenim en compte el nivell econòmic de persones i famílies, resultarà que paguem la connexió a internet a preu d’or en relació als nostres ingressos.
Els ajuntaments podrien tenir un paper important com a proveïdors d’aquest servei de connexió a internet, tant als seus espais tancats com a places i llocs públics. Però ràpidament els proveïdors privats, aquests que ens venen els seus serveis a un cost molt més alt que la mitjana europea, s’hi van oposar. Actualment, la legislació espanyola posa tot un seguit de limitacions al servei “wifi” (internet sense cables) facilitat pels ajuntaments: baixa velocitat d’informació, espais reduïts i limitats, poques hores per usuari, etc. A Sabadell tenim “wifi” a tots els centres cívics, a algun espai municipal més i al Parc Catalunya.
La velocitat està limitada a 256kpbs (és a dir, a 0’25 “mega”, una velocitat quaranta vegades més lenta que l’estàndar de la connexió ADSL que podem tenir a casa. I només podem accedir-hi un màxim de 30 hores al mes.
La prioritat avui per a una veritable ciutat intel·ligent és que no es consolidin ni es creïn desigualtats. A més, cal fer tot el possible per reduir, minimitzar o acabar amb aquestes desigualtats. Ja n’hi ha prou de ciutats i d’una societat on amb més diners es tingui accés a més i millors serveis públics, pagats amb els impostos de tothom.
“El concepte de “ciutat intel·ligent” no és acceptable si no lluita contra les desigualtats socials”
