Que la desigualtat que viuen les dones vers els homes, sigui coneguda, patent i irrefutable i la seva existència no generi controvèrsia, no pot significar de cap manera, una resignada acceptació de la mateixa com a fet intrínsec a la nostra societat.
La igualtat entre homes i dones és un dret fonamental i la seva defensa, que no s’ha de fer per contraposició amb res ni ningú, s’ha de bastir des del compromís de tothom en pro dels drets d’ambdós gèneres a accedir al mercat laboral en igualtat d’oportunitats, mantenir-s’hi en igualtat de condicions i corresponsabilitzar-se per igual de les obligacions i càrregues familiars. O fem de la lluita per la igualtat una cosa de tots i totes o sempre serà una lluita, mai una realitat.
Per assolir la igualtat cal conscienciació política i social sí, però cal també convicció i sobretot, determinació en la adopció de mesures. Sense convicció ni determinació no hi ha causa i sense causa no hi ha evolució possible.
Cal determinació per abordar una legislació que reverteixi les dades segons les quals, del total de la població ocupada a temps parcial per causa d’atenció a menors i dependents que ascendeix a 292.000 persones, un 97,10% són dones. O que tolera que de la total població en situació d’excedència per cura de persones dependents, un total de 6.202 persones, el percentatge de dones sigui del 85,07%.O que permet que del total de la població en excedència per cura de fills que ascendeix a 34.128 persones, el 93,80% siguin dones.
Cal determinació per aprofitar tot el talent, perquè les dades també ens diuen que, de la total població que acaba estudis universitaris, en quant al 60,53% són dones, essent també més les dones, el 54,47%, les que acaben la Formació Professional o cicles formatius de grau superior. I no queda aquí la cosa! De la població que ha obtingut premis fi d’estudis, en quant al 56% són dones.
Les dades ens porten a la conclusió que cal canviar aquest sistema insostenible, que té el dubtós honor de permetre que la meitat de la població, preparada i capacitada, vegi com s’allunyen les seves oportunitats de desenvolupament professional i personal, pel fet de ser dona i estar “predeterminada” a dedicar-se bàsicament a la cura de la família.
Cal plantejar-se ja, si segueix essent vàlid aquest model de societat i, sobretot, si és aquest el model que escolliríem per la Catalunya-Estat de futur. Sens dubte la resposta a ambdues qüestions ha de ser NO.
No, perquè un model que fomenta les desigualtats és insostenible i és obvi que la Catalunya-Estat, no l’ha de reproduir sinó que s’ha de construir sobre la base de la igualtat i l’equitat entre homes i dones, en la que s’assentin la resta de les estructures d’Estat que bastim.
Estem en un punt òptim com a nació, per a abordar una legislació que permeti l’accés al mercat laboral en igualtat d’oportunitats. Una legislació en la que la igualtat salarial sigui possible perquè haguem aconseguit compatibilitzar els temps laborals i els temps de cura familiar en coresponsabilitat entre ambdós gèneres. La coresponsabilitat ha de ser el model de conducta social, promoguda i acompanyada per uns poders públics facilitadors en bé de la productivitat, del creixement econòmic, de la família i d’un millor us del temps d’oci.
Tenim l’oportunitat de construir una Catalunya en la qual l’èxit en la formació de les dones, no acabi embarrancant en el món laboral, portant-nos a una ocupació femenina a precari. Que no ens mantinguem quasi en exclusiva, en la cura familiar, fent-nos vulnerables al dia de demà per causa d’unes pensions minses, degut als buits de cotització motivats per la norma no escrita, segons la qual som les dones les que abandonem la feina per atendre no només els nostres pares, sinó també els pares d’ell o perquè el naixement dels nostres fills i filles ens ha col·locat a la primera línia de la seva atenció, obviant la figura de l’altre progenitor en la seva criança.
Tenim l’oportunitat de construir veritables polítiques d’Estat en matèria d’igualtat que passin per remoure rols i estereotips. Tenim l’oportunitat de fer un nou Estat on tothom, homes i dones, puguem assolir el nostre lloc posant en valor mèrit i capacitat, per garantir que les dones també puguem escollir el nostre recorregut vital, sense que res ni ningú ens imposi una discriminació de fet. Fem-ho possible?
Cal canviar aquest sistema que permetque la meitat de la població, preparada i capacitada, vegi com s’allunyen les seves oportunitats de desenvolupament .
