En aquest país la Justícia és un espectacle que desperta interès. A vegades sorprèn, a vegades decep, però mai no et deixa indiferent. Quan penses que serà implacable no ho és. I quan creus que no ho serà, ho és amb la màxima contundència. L’afer de les dietes de la Federació Catalana de Municipis n’és un bon exemple. Semblava un cas clar i ara es veu que no hi ha cas.
Així, una jutgessa, i no pas una jutgessa qualsevol sinó la que instrueix el complicat cas Mercuri des del Jutjat número 1 de Sabadell amb l’ajut d’Anticorrupció, veu un delicte de malversació de fons públics en el pagament de dietes per desplaçaments a un grup d’alcaldes, per part de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC), i fa investigar una quarantena d’alcaldes amb l’exalcalde de la nostra ciutat com a investigat major.
Per contra, els jutges de l’Audiència provincial, jutjant el mateix cas, no hi veuen cap delicte i ho justifiquen dient que l’FMC és un ens privat amb els seus propis estatuts i regulacions. Entenen que els diners públics aportats pels ajuntaments a aquesta federació esdevenen privats en el moment que són ingressats en els seus comptes, malgrat que després passin de nou a mans de càrrecs públics via dietes, que, segons es veu, són pagades amb fons privats. Un bon embolic.
Pel que se’n deriva d’aquest procés públic-privat-públic, queda clar que l’FMC fa el miracle de convertir fons públics en privats; i ho fa en benefici dels nostres elegits, en aquest cas càrrecs de formacions d’esquerres, alguns dels quals sembla que no saben ben bé per què les cobren, aquestes dietes.
Sabem per la premsa que hi ha entitats i persones que blanquegen diners, els passen de negres a blancs. Ara sabem també que l’FMC els converteix de públics a privats, i que els torna a revertir després de nou a l’àmbit públic, sense que la cosa pública sigui competent en aquest camí d’anada i tornada ni en la forma en què hi reverteixen, encara que sigui transformats en rellotges o en calderetes menorquines.
L’FMC va ser fundada el 1981 per gairebé dos-cents ajuntaments catalans, decidits a constituir una entitat municipalista que defensés els seus interessos i les seves competències com a administradors locals davant de la Generalitat de Catalunya i l’Estat espanyol. Avui més de sis-cents ajuntaments, consells comarcals, agrupacions municipals i entitats municipals descentralitzades en formen part.
Hi ha també al nostre país l’ACM, Associació Catalana de Municipis i Comarques, fundada així mateix el 1981, en la qual s’apleguen, amb les mateixes finalitats de l’FMC, els municipis que no són d’esqueres. Per tant, en aquest país tenim dues organitzacions molt semblants i amb objectius gairebé idèntics, però diferenciades només pel color polític dels seus membres. Eficiència màxima.
El cas Mercuri ha destapat l’afer de les dietes. Una peça separada d’un cas farcit de peces separades, que ens permet entreveure -només entreveure- com han estat de pletòrics aquests anys per a alguns i algunes. Com uns quants han abusat del càrrec que tenien i com se n’han aprofitat en benefici també personal.
És per això, precisament, que molts ciutadans, alguns dels quals ens ha sorprès saber que l’FMC era un ens privat nodrit per fons públics, esperàvem un altre pronunciament per part de l’Audiència. Ens pensàvem que seria implacable i exemplificadora, però ens ha decebut. De fet, més que decebre’ns ens ha deixat ben descol·locats emparant-se en el règim privat de l’FMC i deixant la denúncia de la jutgessa de Sabadell com fum d’encenalls cremats.
Sempre sorprèn veure com juristes que han estudiat les mateixes lleis poden arribar a conclusions o veredictes tan diferents els uns dels altres.
Sembla que la Fiscalia recorrerà la sentència. Veurem com acaba tot plegat. De moment, com publicava aquest mateix diari, el principal investigat del cas i el seu entorn més pròxim se senten molt satisfets amb aquesta decisió de l’Audiència. Com deia al començament, la incertesa de saber si guanyarà el just o el pecador és el que fa que la Justícia en aquest país no ens deixi mai indiferents i esdevingui, per als ciutadans que tenim la sort de poder-ho mirar des del sofà de casa, tot un espectacle
“Sempre sorprèn veure com juristes que han estudiat les mateixes lleis poden arribar a conclusions o veredictes tan diferents “
