Amb el Xavi, tret dels esdeveniments relacionats amb el reconeixement a la seva tasca i d’alguna visita ocasional a casa seva, hi tenia sobretot comunicació telefònica en els darrers anys. I així va ser la darrera, en el passat mes de febrer, on li vaig explicar una escapada a Roma, li vaig donar notícia d’un amic romà comú (que avui estarà aquí) i li vaig dir que li havia portat un llibret, Mafia Capitale, (what else?), que malauradament em vaig endarrerir a lliurar-li. I ara ja no li ho puc donar. No sabia que estava hospitalitzat i el vaig trucar tres vegades sense trobar-lo des de finals de març. La darrera va ser ahir al matí, dia de la seva mort, i en aquesta ocasió vaig decidir deixar-li un missatge al contestador; la veu em va dir que la memòria estava plena. Vaig tenir una mala sensació i vaig pensar que potser estava malalt, hospitalitzat. Una hora després rebia un mail on em comunicaven el desenllaç.
Se n’ha anat gairebé un any després que ho fes Jaume Busqué, que tant va fer pel reconeixement institucional i públic d’en Xavi. I ho va fer perquè, sostenia, la salut del Xavi era delicada i qualsevol dia se’ns en podia anar. No s’equivocava i hi va ser a temps.
Jo vaig conèixer en Xavi en començar la dècada de 1970. Segurament arran de les activitats que vam començar a desenvolupar des de l’anomenat Comitè d’Estudiants, una organització d’universitaris sabadellencs, que tingué la virtut de posar-los en contacte amb la realitat local, més complexa i plural que la de l’aula mater. Per això, alguns, en lloc de fer activisme a l’universitat, ens vàrem integrar al moviment veïnal, que llavors despuntava. D’aquí, segurament els primers contactes, atès que ell s’iniciava en el periodisme de combat a través de corresponsalies, de la revista Can Oriach i de l’organització de periodistes demòcrates, tot i que es guanyava la vida fent de comptable en una empresa, que, si no m’erro, estava cap a la zona de Can Feu. Em resulta ben fàcil reviure la primera impressió d’aquell despatx del pis familiar del carrer Sardà, atapeït de llibres, i amb una col·lecció de cascs de tota mena (militars, de bomber…) que coronava les prestatgeries; una de de les múltiples col·leccions…
Quan el Comitè d’Estudiants, reconvertit en GS (Grup Socialista), va decidir l’ingrés al PSUC el 1973, aleshores jo vaig optar per Bandera Roja i, sense saber gairebé com, em vaig trobar amb el Xavi creant aquesta organització fins aleshores inexistent a Sabadell. No vam passar mai d’una quinzena i la vida de l’organització fou breu, atès que cap a la fi de 1974 o inicis de 1975 vam acabar també en el PSUC. Passat el Nadal de 1974, ens em vam anar el Xavi i la Conxa Oliu a Portugal, amb el meu Diane 6, a veure de primera mà els resultats de la “revolució” d’abril. El Xavi anava amb l’agenda plena i sabia a qui havia d’anar a veure: una de les entrevistes, en la qual vàrem estar presents els acompanyants, fou amb Manuel Alegre, que anys després fou ministre. El tema de Portugal va donar molt de si. Els farts de riure que ens vam fer arran del fet que un altre periodista sabadellenc, que també havia estat a Bandera Roja (érem pocs, però donàvem per molt), col·loqués a la revista Mundo, portada inclosa, una falsa entrevista a Alvaro Cunhal. L’antítesi d’en Xavi, que era el rigor personificat. Per això es va allargar tant en la documentació i l’elaboració del llibre sobre la vaga general de Sabadell de 1976, esdeveniment que va seguir fil per randa, de manera que quan el va lliurar a l’editorial, Laia, em sembla, el tema ja havia perdut vigència i ja no van considerar oportú de publicar-lo. Per sort, gràcies a la tossuderia i la perseverança de Jaume Busqué, es va publicar fa uns tres anys –esmenat i millorat– el mecanoscrit que fins llavors dormia a l’Arxiu Històric de Sabadell.
Després en Xavi va fer al salt a la professionalització i es va traslladar a Barcelona, a un pis del Putxet, prop de República Argentina. Ja ens vam veure menys, però quan el van jutjar i el van obligar a l’exili, el 1981, la mobilització a Sabadell fou espectacular. I convé no oblidar el magnífic cartell, que manllevava la mà amb la V churchilliana de victòria, obra d’en Pep Domènech. En Xavi sempre va estar molt agraït d’aquesta resposta de la ciutat. Raons familiars a part, per això sempre estava interessat a Sabadell. La seva mort ha coincidit amb la fi d’aquesta lacra local –en Xavi també ho veia així– que ha estat el bustisme, que sorprenentment ha deixat a tants còmplices humiliats i ofesos. Si no hagués estat així, jo no hauria escrit això aquí.
