L’expressió “persones emprenedores” està de moda. En el context de crisi econòmica gairebé perpètua que vivim, posar-se a muntar una empresa o tirar endavant com a autònom és una de les possibles solucions davant la manca de feina. No es creen llocs de treball d’alta qualificació ni tampoc creixen les oportunitats per a molta gent ben formada. Els pocs llocs de treball que es creen són generalment de baixa qualificació, amb salaris molt baixos i amb una gran precarietat. Davant d’aquests fets, no deixa de ser lògica la possibilitat de buscar-se la vida per un mateix, bé com a petit empresari, bé com a autònom.
Però fer-se autònom o muntar una petita empresa exigeix molts esforços, tant econòmics com personals. Inclús es pot arribar a posar en perill el patrimoni propi. Per definició, ser una persona emprenedora demana tanta empenta com riscs té. El risc és continu a tota activitat empresarial: s’inverteixen diners, temps i molta feina esperant obtenir un retorn i uns guanys, però sempre hi ha el risc de perdre, inclús de perdre-ho tot.
Tot i així, a Catalunya i a Espanya hi ha empreses que no tenen riscs. Bé, sí que els tenen, però al final els hi acaba cobrint l’Administració. Són casos on inverteixen diners, però saben que si al final no es guanyen diners o bé se’n perden, inclús molts, vindrà l’Estat i, amb els diners de totes i de tots, els salvaran els comptes. Per desgràcia, els exemples d’aquest tipus comencen a ser massa abundants.
Un gran exemple és el dipòsit de gas “Castor”, obra fallida on l’Estat ja ha tornat 1.350 milions d’indemnització perquè no es pot tirar endavant. El cas, però, es troba actualment als jutjats de Vinaròs, amb 18 persones imputades. Un altre exemple és el de les autopistes radials d’entrada a Madrid. Es van fer paral·leles a les autovies gratuïtes, pensant que la gent preferiria pagar a fer cues quilomètriques. Al final, l’Estat les rescatarà amb un cost per a l’erari públic de més de 1.700 milions d’euros.
A Catalunya també tenim casos semblants. L’autovia C17, de Centelles a Ripoll, és una concessió de Cedinsa. Aquesta cobra de la Generalitat un import per cada vehicle que hi passa. Es va calcular que passarien 45.000 vehicles diaris, però no arriben a 20.000. L’empresa no té prou ingressos de la Generalitat per retornar els crèdits demanats per a la construcció de l’autovia. L’empresa està en fallida i la Generalitat haurà de pagar als bancs creditors el deute de Cedinsa. S’ha confirmat que la Generalitat pagarà 275 milions d’euros per liquidar el deute de Cedinsa, quedant a l’aire si fa de refinançador de l’empresa o si serà propietària de l’autovia.
El mateix cas és el de l’empresa que va construir el túnel de l’AVE a la frontera catalano-francesa, a la Jonquera. El túnel va costar uns 1.100 milions d’euros i es finançaria amb un “peatge” que pagarien els trens de mercaderies i els de viatgers. Les previsions van ser exagerades i al final passen pel túnel cada dia uns 10 trens de viatgers i 6 de mercaderies. Fent fàcilment els números, es comprova que caldrien més de 90 anys per recuperar la inversió inicial. Segons sembla, el Ministeri de Foment acabarà fent-se càrrec dels 428 milions d’euros de crèdits bancaris que cal pagar ara.
Totes aquestes empreses són generalment noves i participades per les grans empreses constructores espanyoles (ACS, Comsa-Emte, FCC, Copcisa, Copisa, etc.). I els seus crèdits són de la gran banca espanyola (Santander. BBVA, Popular, Sabadell, La Caixa, Bankia, etc.). Si una empresa nostra no pot pagar un crèdit, perdem fins la camisa, o si no tenim un euro, el banc no recupera res. Però aquí les grans empreses són salvades per diner públic, i els bancs cobren d’aquest diner públic. Les grans empreses i els grans bancs no perden mai diners, no tenen risc. Lògicament, aquestes grans constructores i grans bancs sempre tenen beneficis: els hi paguem nosaltres amb els nostres impostos. Així, qualsevol munta empreses.
“Les grans empreses i els grans bancs no perden mai diners, no tenen risc”
