Que un adolescent de 13 anys entri a l’escola i mati algú és terrible. Però és una excepció. Cada dia milers de joves entren i surten d’escoles, es mouen pels nostres carrers i no passa absolutament res. La catàstrofe als Alps d’un Airbus de German Wings és també una excepció, quan milions de persones volen en avió amb plena seguretat. Per tant, d’un fet aïllat, d’una excepció per molt terrible que sigui, no podem extreure conclusions ràpides, exagerades ni equivocades
. Més enllà de que és una excepció dins d’una normalitat pacífica, aquest fet dóna per a diverses reflexions. La primera reflexió és evitar reaccions “en calent” per reclamar la modificació de les lleis penals per a menors. Canviar una llei per un únic fet quan aquesta funciona força bé és absurd. D’entrada, la Llei Orgànica 5/2000 reguladora de la responsabilitat penal dels menors no és dedica per sistema a empresonar menors. Té una visió reinsertadora i recuperadora del menor delinqüent. I per als casos de menors de 14 anys, la legislació no penal contempla perfectament les passes per atendre adequadament el menor de 14 anys que ha delinquit: avaluació i tractament per l’administració corresponent a nivell social i psicològic. La clau és sempre recuperar persones, no castigar delinqüents, perquè una societat no necessita castigats eterns sinó persones integrades. Endurir les lleis penals mai evita crims. Als EUA continuen els assassinats malgrat haver-hi pena de mort. I el terrorisme etarra no es va acabar per cap enduriment de les penes de presó per terrorisme, sinó per moltes altres raons.
La violència rarament és fruit d’una malaltia mental. Rara és la persona amb problemes mentals que té comportaments violents. La violència no és un problema de salut mental sinó de manca d’humanitat. Tot assassinat és treure vides per diferents raons: venjança, gelosia, enveja, cobdícia, etc., i generalment els assassins ni són malalts mentals ni hi tenen res a veure. Són malalts morals, com els qui promouen guerres.
El tractament que la nostra societat fa de la violència sí que provoca una banalització del seu ús. Qualsevol adolescent de 13 anys pot veure a diari desenes d’homicidis (reals o simulats) a les televisions, sigui a informatius o a pel·lícules i serials de ficció. Si parlem de vídeojocs la cosa encara és pitjor: s’hi pot matar sense problemes. De fet, a molts vídeojocs matar és fonamental per al propi joc, per progressar-hi o inclús n’és el principal motiu del joc. Però als vídeojocs mai surt una entrevista a ferits ni a famílies de morts. Les persones assassinades virtualment als vídeojocs són només uns quants punts, sense danys ni dolors. Res pot ser més banal que tractar d’aquesta forma la violència. I prou perillós és deixar-ho en mans d’adolescents, sense cap explicació sobre què és la violència i a què condueix.
Com a societat som còmplices d’aquesta banalització de la violència. També com a societat exigim al sector educatiu que actuï davant de la violència als centres educatius. És una actitud hipòcrita en relació a la violència i, també, vers als centres educatius. Demanem als docents i direccions que facin de tot perquè noies i nois tinguin comportaments pacífics i amables, però com a societat no eduquem gens. Reclamem esforços impossibles al sistema educatiu mentre famílies i societat se’n desentenen. I en moments on el sistema educatiu pateix terriblement per les enormes retallades en recursos, que al final són suportades per alumnes i docents, no és just reclamar-los encara més feines.
A Sabadell i a Catalunya no tenim un problema sistemàtic de violència adolescent: ni a les escoles, però tampoc a places ni carrers. Els nivells de violència entre adolescents a casa nostra està a anys llum d’altres països occidentals (una tercera part que a França o menys de la meitat que a Itàlia). Inclús hem millorat amb els anys, amb una reducció real de la violència adolescent. L’excepció no és la norma, però la majoria de les violències sovint no són excepcions.
“Com a societat som còmplices d’aquesta banalització de la violència”
