Fins el mes de juliol podem veure a la Fundació Bosch i Cardellach l’exposició “Feliu Elias, Joan Sacs i Apa: Tres en un i un treballant com tres”, dedicada al pintor de nissaga sabadellenca nascut a Barcelona el 1878.
Amb el seu nom propi i el dels seus heterònims, Feliu Elias i Bracons constitueix un cas insòlit en reunir en una sola persona tres actituds ben diferents, que el poeta sabadellenc Joaquim Folguera, contemporani seu, resumia així: “Feliu Elias, en el món de la caricatura Apa, en el món de les lletres Joan Sacs, és un cas admirable d’activitat espiritual…: un caricaturista punyent, un crític objectivista i un pintor perfecte. Les tres activitats semblen rebutjar-se entre si, quan, en el fons, són filles d’un mateix esperit idealista”.
Personatge complex, polifacètic i en certa manera contradictori, Elias és retratat cabalment per Josep Pla en l’”Homenot” que li dedicà. Explica Pla que era un home silenciós, gris, d’accés difícil i d’aspecte querubínic — dret, de galtes plenes i rosades -que portava una vida ordenadíssima: es dedicava a pintar, a visitar exposicions, a escriure fins a la nit, i els dissabtes acudia a l’Ateneu Barcelonès a la famosa penya d’en Quim Borralleras. Una actitud que Eugeni d’Ors resumiria en la seva frase: “Oh, una vida regular i quieta, al servei d’una ànima irregular i inquieta”.
Encara que d’Ors l’inclogué en la seva galeria de personatges noucentistes, val a dir que Elias no es deixava qualificar així com així. En tenia alguns trets, sí: la perfecció del treball o l’elegància, però era prou personal i radical per crear-se un món propi que a vegades entrava en la contradicció; seguint Pla, els seus contemporanis el consideraven un pintor mancat i un caricaturista faltat de gràcia, mentre que el valoraven com a bon teòric sobre estètica, justament el contrari del que se n’opina avui. Tornant a Folguera, aquest el definia, pel que fa a aquest darrer aspecte, com “un llatí d’esperit nòrdic, però que una intensa cultura francesa ha atenuat”. Certament, eren notòries la seva francofilia i la seva germanofòbia, cosa que no treia la influència de l’idealisme alemany en la seva formació d’ autodidacte.
L’exposició actual remarca, precisament, aquesta actitud, expressada sobretot arran de la primera guerra mundial en les seves caricatures antigermàniques recollides en el llibre “Kameraden”, publicat el 1917 a França i que li valgué ser condecorat amb la Gran Creu de la Legió d’Honor. De fet, la seva activitat com a caricaturista s’estengué al llarg dels primers quaranta anys del segle XX, expressada en les revistes satíriques de l’època, especialment en el popular “Papitu” que havia fundat i que després traspassaria a l’humorista Francesc Pujols.
Una altra cosa fou la seva visió estètica, francament limitada i que expressà sobretot en el seu llibre “La pintura francesa moderna fins al cubisme”, publicat també el 1917. A Joan Sacs, la seva fidelitat al classicisme el porta a una defensa de l’impressionisme i a una crítica de les escoles posteriors a partir del cubisme: “El Cubisme, la darrera convulsió del simbolisme morbós, es mou en un desequilibri tan gran entre el subjectiu i l’objectiu, que la seva acció subjectivista rabassa el domeny de la plasticitat per a invadir el de les altres arts”. Més tard, el 1932, en una conferència llegida a la Sala Parés, arribarà a denunciar altres noves tendències: “Contra el terrabastall dadaista o surrealista, la reacció haurà d’ésser el que s’anomena reaccionari, el retorn a l’Escola amb totes les seves regles; i el retorn a l’Acadèmia amb tota l’autoritat”.
Si avui dia dirigim la mirada a Feliu Elias, haurem de rebutjar aquesta visió crítica tan anquilosada de Joan Sacs mentre celebrem l’Apa per l’agudesa i la perfecció dels dibuixos, oportuns o desvergonyits, polítics o anticlericals, que retraten tota una època. Però el que realment ens encisarà és la seva pintura, una pintura que va més enllà d’un classicisme de tècnica refinada i d’un realisme colpidor per penetrar en el misteri i la dimensió metafísica que assenyalen tractadistes dels nostres dies com Francesc Fontbona o Miquel Molins.
Hi trobem, darrere els retrats i les natures mortes que la dominen, la subtilesa dels bodegons d’un Giorgio Morandi, l’atmosfera misteriosa d’un Giorgio di Chirico o, simplement, la poètica de la quotidianitat de Joan Salvat-Papasseit: aquestes ampolles, gerros o atuells de cuina; aquesta dona que fa dissabte, aquesta nena que fa ganxet, aquesta noia que cus, aquest jove que mira des de la galeria… Tot un univers que supera la vida casolana per esdevenir transcendent: heus aquí l’herència que ens deixà aquest pintor amagat que es deia Feliu Elias.
“Feliu Elias fou un caricaturista punyent, un crític objectivista i un pintor perfecte”
