Que estan com estem al segle XXI i que a aquestes alçades de la civilitació encara es parli una i altra vegada de castes en els mitjans de comunicació no és estrany. La història ens demostra que la veritable igualtat dels éssers humans és tan difícil d’aconseguir com la justícia, per molt que avancem en el temps i en allò que en diem civilització. Sempre hi ha hagut catalogació de persones. Si actualment n’hi ha en llocs de la terra com l’Índia, no és només per l’herència rebuda de les religions. Hauríem de pensar que prové de la civilitzada Europa on, vés per on, i pels seus interessos va influir perquè les castes superiors fossin proporcionals a la claredat de la pell.
Així, es va establir una societat en la qual els sacerdots i intel·lectuals estarien al capdamunt de la piràmide, vindrien després els guerrers i reis, seguits dels comerciants i artesans, i després els camperols i els treballadors, i ja sense cap dret, ni tan sols a figurar en alguna d’aquestes quatre castes, a la base més baixa de la piràmide, hi hauria els dàlits, anomenats “intocables” o “pàries”, que per no tenir, no tenen ni casta, ni poden beure aigua en fonts públiques. I per haver nascut allí, altres s’atreveixen a humiliar-los, a matar-los, emparant-se en lleis antigues que ja foren abolides fa seixanta anys, però que encra són transgredides amb massa freqüència. És el cas, entre d’altres també foprça punyents, de les nombroses nenes violades i assassinades a l’Índia.
Encara que es digui que el sistema de castes gairebé està del tot abolit, hi ha fins i tot una altra divisió més baixa, els “invisibles”, persones que no tenen dret a la llum natural i surten al carrer de nit. I és que no són quatre les castes a l’Índia, sinó que poden arribar fins a quatre mil. Als humans ens agrada classificar i protegir interessos, races i geografies com gossos de presa.
Tot això és racisme per evitar la barreja de sang i mestissatge. Precisament, al gloriós imperi espanyol i colonialisme de les Amèriques del segle XVIII se l’acusa de classificar els mestissos pel color de la seva pell; sobretot quan es tem perdre interessos i poder en les conquestes. Típic de llavors és el fenomen artístic de les pintures de castes, on artistes anònims i desconeguts dibuixen i numeren, a pares amb fill, fins i tot amb el paisatge de fons que correspon als models, escrivint la seva casta social, amb noms tan esperpèntics com saltatrás , coiot, tentenelaire, zambo, cambujo, etc. Alguna cosa deu hagut de quedar per allà quan a Mèxic actualment hi ha una sèrie televisiva titulada “Crònica de castes”, on participa l’actriu Ángela Molina, sèrie que fa gala d’altres classificacions humanes com rapers, transsexuals, exguerrillers …, castes d’avui, però sense perdre la visió històrica.
També a Espanya, de forma més o menys encoberta, queden retalls de castes, grups que reben dons i pensions extres, grups que no es veuran davant la justícia o ho faran de forma privilegiada, grups als quals les lleis els fregaran una mica però sortiran impunes, grups de rics i pobres, d’aturats, o amb pedigrí, com els animals. És difícil parlar d’igualtat, encara que hi hagi lleis decretades, si després el món es divideix en castes econòmiques, polítiques i racials amb tots els seus privilegis i discriminacions.
“És difícil parlar d’igualtat, encara que hi hagi lleis decretades, si després el món es divideix en castes econòmiques, polítiques i racials”
