El deplorable espectacle polític que mostren les Espanyes front a la voluntat d’un col·lectiu amb cultura i llengua pròpies, diferents a l’Estat impositiu, que no escolta les reivindicacions de la diferència catalana, i que compta amb una majoria mal informada de comunitats hostils al reclam identitari de Catalunya, porta un nom històricament comprovat, és el mimetisme unànime de l’estereotip perseguidor contra un “cap de turc” (en castellà s’anomena el “chivo expiatorio”). Un “chivo” que necessita alliberar-se de la unificació espanyolista, que li impedeix “poder caminar i caminar per poder ser”.
El perfil d’aquest concepte sol ser el d’una entitat percebuda com a indomablement diferent, difícil de ser fusionada a l’ordre establert irrespectuós amb la diversitat, de manera que entra a formar part dels vulnerables. Anomenarem un de tants exemples del cap de turc català de què disposen a pleret les diverses polítiques de l’Estat espanyol segons les seves conveniències. L’exemple escollit constitueix un resum dels altres i és força revelador. El tenim al segle XIX, en el senyor de La Cierva, el capitost en curs de les Espanyes d’aquell moment. Davant la revolta que s’inicià a Catalunya per reivindicacions socials, i que molt ràpidament es va estendre a Andalusia i també al Nord d’Espanya, el polític esmentat, ventant-se de gran estrateg manipulador, per reprimir les revoltes, només havia de dir una mentida, talment anomenà més tard ell mateix la seva intervenció informativa, com a mentida, però que valia la pena difondre-la perquè sempre el tema donava bon resultat a tota Espanya. Va dir: “La revuelta que se ha iniciado en Cataluña és “separatista”. Immediatament cessaren les protestes a totes les terres de la resta d’Espanya que s’hi havien sumat.
Heus aquí el “cap de turc” de l’Estat espanyol, sigui quina sigui la variant que es posa a governar. Ara tenim que front a aquest “chivo expiatorio”, per frenar les seves aspiracions, han format un monstre de “mil caps” dissenyant un unionisme contra natura. PP amb Socialistes, amb Ciutadans, amb Podemos, amb…
Entre els cubans que s’independitzaren de l’Imperi espanyol circulava una fórmula molt reveladora del comportament d’aquest Estat. Deien: “Le dejé un duro a un unionista y cuando se lo reclamé me llamó separatista”. Mireu, si no, l’escandalós desequilibri de les balances fiscals que menyscaben l’economia de l’espoliada colònia a què ha estat reduïda Catalunya.
Agafeu la història y no caldrà ser profeta o tenir facultats endevinatòries per vaticinar com reaccionarà Espanya cada vegada que Catalunya ha volgut ser i fer allò que no coincideix amb els interessos unificadors. Independència no té res a veure amb insolidaritat. A Europa esdevé que un dels col·lectius més solidaris amb les necessitats emparades per les ONG és Catalunya. Independitzar-se vol dir simplement autogovernar-se, poder exercir, des de la dignitat, el dret a la diferència, a organitzar amb llibertat la pròpia convivència vers una manera compartida de percebre el món, i tan discutida com calgui, però que no hagi de ser contínuament avortada per l’opressió d’unes lleis que emmanillen, en comptes de facilitar la volada a les capacitats creatives i d’iniciativa pròpies.
Al perseguidor li costa molt detectar en ell que ho és. Sempre veu “el cap de turc” com a culpable. Parteix de grans raons per justificar la persecució. Una persecució que esdevé mimètica. Si voleu trobar l’autèntic sobirà de les societats humanes, analitzeu aquesta mena de mimetisme persecutori del “cap de turc”. René Girard, una coneguda autoritat en la matèria, ens diu que els desigs dels homes rarament es posen d’acord amb la consecució del seu objecte, però sí que arriben a entendre’s a expenses d’una víctima. No hi ha mai causa que justifiqui aquest odi al cap de turc. A l’Evangeli diu Jesús “m’odien sense causa”. Tampoc li va trobar causa Pilatos. No tenia raons per condemnar-lo. No ho volia fer, però davant la massificació mimètica en contra d’ell, es va rentar les mans. Havia de preservar per damunt de tot les seves ànsies de poder polític. Ara s’han de guanyar eleccions, i tothom sap que sigui quin sigui el polític que vagi contra Catalunya sempre li farà guanyar vots. Una clara evidència de qui és el “cap de turc” dels governs espanyols.
Mai no s’ha de sucumbir a la perspectiva persecutòria, ni posant-se d’acord amb els perseguidors, ni tampoc adoptant sobre ells el punt de vista de l’hostilitat. Catalunya ha de resistir democràticament. No s’ha de rendir a l’animadversió, tant dels de fora com dels de dins, fent-los la coartada, ni pensar de convèncer-los, ja coneixem la inutilitat d’aquest intent de molts polítics catalans, perquè un cop s’ha traspassat el llindar del límit d’aquest irracional sentiment ja no necessiten causes ni pretextos per experimentar-lo.
“ Catalunya ha de resistir democràticament i no s’ha de rendir a l’animadversió, tant dels de fora com dels de dins”
