Arxiu

Un carrer desgraciat

Fa molts anys, quan era petit, i per Nadal ajudava a fer el pessebre, els pares em deien que el caganer sempre s’havia de posar, per raons elementals de respecte, lluny de l’establia. I també em deien que l’havia de posar una mica amagat, amb l’argument inapel·lable que jo també m’amagaria si em trobés en el mateix tràngol que el pobre pastor incontinent. He recordat això ara que l’Agrupació de Pessebristes de Sabadell, per celebrar el seu 75è aniversari, han fet pintar un caganer al mig del carrer, a la façana de la seva seu.
Podien haver pintat, per representar-los, un Nen Jesús. Però no, es veu que no és un personatge prou significatiu, en els pessebres. Podrien haver escollit els Reis, o l’Àngel, o fins i tot un pastor dels intestinalment inactius. Però no, han triat el pastor que va de ventre. Podrien, tot i això, haver pintat una figura petita, de mida humana. Podrien haver-lo fet amb la imatge típica, la que tothom reconeix. Però no, es veu que han cregut que era més adient, per apaivagar l’ànsia de bellessa dels qui passem cada dia pel carrer, imposar-nos la imatge d’un caganer desconegut, amb cara de cretí, que tot i estar ajupit fa els seus bons tres pisos d’alt. Passant pel carrer és impossible no veure’l. Al vespre, a sobre, l’il·luminen.
Fins ara tenia una imatge amable dels pessebristes. Em semblava una afició de persones educades, practicants discrets d’un art efímer, i compromesos amb la delicadesa i el gust que reclamen les coses petites. Ara veig, sorprès, que s’inclinen també cap allò que és intrascendent i grotesc. Han iniciat els tràmits per inscriure el mural en el llibre Guiness dels récords, com el caganer més gran del món. Es tornarà a parlar de Sabadell, en el món de l’art.
Deia Diderot, a propòsit de la pintura de Chardin, que un s’aturava a contemplar els seus quadres de la mateixa manera que un caminant cansat, un dia de calor, s’atura a l’ombra d’un arbre, al costat d’un rierol. El caganer dels pessebristes em produeix exactament la sensació contrària. Voldria fugir-ne. No veure’l mai més. Però em resulta complicat, perque visc al mateix carrer Borriana. Si mai hi passeu, per aquest desgraciat carrer, potser em veureu, sortint de casa, capcot, amb la vista fixada a terra.

Comentaris
To Top