Opinió

Vagues, solidaritat i desigualtats

Al febrer va tenir lloc a Barcelona el World Mobile Congress, la principal fira mundial de telefonia mòbil. Va coïncidir amb la vaga alterna d’autobusos i de metro a Barcelona i el seu entorn metropolità. Ara s’ha convocat una nova vaga per al dissabte 2 d’abril. Aquesta nova vaga coïncideix, curiosament, amb la disputa del partit de futbol entre el Barça i el Real Madrid al Nou Camp.

Es va dir que la vaga afectava greument les persones participants a la fira de mòbils. Però només el 25% d’aquesta gent utilitzava el transport públic. L’afectació real va ser sobre el trànsit dins de Barcelona i a les entrades i sortides en raó d’haver més gent que va utilitzar el seu vehicle privat. Per tant, la vaga d’autobusos i metro només va afectar indirectament el World Mobile Congress, principalment per col·lapsar el trànsit de vehicles.

Però qui més va patir aquesta vaga va ser la gent treballadora, la que no té prou recursos per moure’s per Barcelona i els seus voltants amb cotxe. La paradoxa és que una vaga pensada per defensar o millorar les condicions laborals i salarials d’una determinada plantilla acaba fent-ho passar pitjor a persones igualment assalariades. És una paradoxa quan coneixem quin és el salari mitjà del personal de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB): 26.000 euros bruts per any. Contrasta amb el salari més habitual i més estès a Catalunya: 1.000 euros nets al mes. I no cal oblidar que molta gent està per sota d’aquest salari mileurista. No deixa de ser curiós que conductors de metro i d’autobús cobrin més que molts metges de la sanitat pública catalana.

Cal acceptar el dret de vaga, reconegut constitucionalment. Fets aparentment tan normals com les jornades de 8 hores diàries o les vacances pagades són fruit de vagues. I foren vagues aleshores il·legals, plenes de dolors, de fam, d’injustícies però també plenes de solidaritat. De fet, la vaga anomenada de “La Canadenca”, al 1919, va introduir la jornada de 8 hores a Espanya, en una situació complicadíssima. I no cal recordar els efectes polítics que va tenir la vaga del metall i general de principis de 1976 a Sabadell.

El cas de TMB és un cas molt curiós. Actualment lidera sindicalment aquesta empresa pública la CGT, per culpa del desprestigi patit pels sindicats majoritaris arreu, CCOO i UGT. Aquests foren constantment desautoritzats durant dècades per la direcció de TMB, en mans de gent del PSC i del PSUC-ICV. Una de les raons de les vagues a TMB és el nivell salarial altíssim dels directius, que arriben a superar en alguns casos els sous del president de la Generalitat, conselleres, consellers, president del Govern, ministres, etc. I alguns d’aquests directius tan ben pagats són exsindicalistes “comprats” amb un bon càrrec i un sou encara millor.

El problema apareix quan l’exercici del dret de vaga afecta persones en pitjor situació que la dels vaguistes. Aleshores se’ns presenta al davant una realitat que sovint tenim oblidada: la dualitat laboral en la nostra societat. I és una dualitat plena de desigualtats. Tenim un sector de la societat amb feines estables i ben remunerades. És el cas de l’administració pública i de moltes empreses públiques (amb excepcions, com malauradament succeeix sovint a la sanitat pública). I a l’altra banda hi ha un sector ple de precarietat, amb feines de dies, setmanes i, amb molta sort, d’alguns mesos, sense cap seguretat de continuïtat. Alhora, la precarietat es combina amb sous molt baixos, sovint per sota dels mil euros nets mensuals.

És difícil, per tant, trobar solidaritat en vagues com la de TMB, on la situació de la gent afectada està per sota de la condició del personal vaguista. I tot plegat ens deixa la pregunta de què cal fer des d’aquests sectors laborals més benestants per tal que millorin les condicions laborals i salarials de tanta gent que viu en una precarietat gairebé eterna. La solidaritat és sempre millor quan va en tots dos sentits i té com a finalitat acabar amb les desigualtats.
“No deixa de ser curiós que conductors de metro i d’autobús cobrin més que molts metges de la sanitat pública catalana”

Comentaris
To Top