La paraula “cuidar” és la clau. Del llatí “cogitare” que vol dir pensar, preservar, guardar o conservar, el significat és posar atenció en alguna cosa o en algú. La prioritat d’un país hauria de ser cuidar les persones, perquè són elles, a través de la seva feina, de la seva manera de viure i del seu dia a dia, les que contribueixen a configurar l’essència d’aquest. Per les persones que treballem en salut, “cuidar” és clau, és el centre de la nostra feina i entenem que per totes les persones hauria de ser l’eix de la nostra vida. Parlar de salut és parlar de cuidar, de viure, de conviure, del nostre estat vital, de les nostres relacions, del nostre entorn, del nostre dia a dia. No es pot parlar de salut sense veure la persona en tota la seva globalitat, la salut és quelcom molt més important que no patir una malaltia física o mental.
A la societat actual és difícil ser persones sanes, vivim envoltades en unes dinàmiques que alteren constantment la nostra salut. Tot això quedar clar quan fem una mirada al nostre voltant i veiem com viuen moltes persones que comparteixen el nostre dia a dia. Algunes no tenen feina, altres tenen feines precàries que dificulten que puguin arribar a final de mes, pagar la factura de la llum, de l’aigua i omplir la cistella de la compra és un problema més per moltes famílies, altres no tenen habitatge o l’han de deixar per no poder pagar, altres han d’ocupar i altres es veuen obligades a tornar a casa d’algun familiar. La gent jove té unes condicions laborals que fa uns anys no haguéssim pensat, sense feina o amb feines precàries, de poques hores, amb sous baixos i que no responen ni a la seva preparació ni a les seves expectatives. I és per aquest motiu que moltes joves decideixen marxar per buscar un futur millor fora de casa nostra. D’altra banda, la nostra gent gran, després de tota una vida de treball i esforç, veuen com es retallen les pensions i, per acabar-ho d’adobar, moltes d’aquestes persones han de ser el suport dels fills i filles que han perdut la feina, la casa i la salut.
Ens veiem obligades i obligats a fer recollides d’aliments per poder alimentar la nostra gent, les nostres veïnes. Hem de fer fires, vendes i maratons per poder aconseguir diners per la investigació. Però quina mena de país és aquest que no cuida a la seva gent i la fa passar penúries constantment! I amb tot això com podem ser persones sanes, qui pot tenir una vida saludable sense menjar, sense feina, sense casa, sense present i sense futur, sense poder preveure res, sense poder fer plans, sense poder viure, només sobrevivint?
Per acabar d’arrodonir tot això hem d’afegir la precarització del nostre sistema sanitari, que ha passat de ser un referent a estar en perill de convertir-se en un sistema totalment obsolet, on la paraula clau “cuidar” ha quedat oblidada, perduda enmig del caos. Les retallades, les llistes d’espera, la manca de personal, el tancament de llits, el col·lapse de les urgències i la falta de polítics que valorin la sanitat publica, fa que des de l’administració es facin polítiques que promouen la privatització i les derivacions a clíniques privades. La disminució de personal i de recursos i l’augment de les patologies a causa de l’envelliment de la població, fa que no puguem donar l’atenció que requereix la nostra població. L’informe de l’OCDE situa la ràtio d’infermeres, a Espanya, en 5,1 per cada cent mil habitants, això vol dir que estem a la cua d’Europa, molt per sota de la mitjana europea que és de 8,5. En primer lloc d’aquesta llista: Suècia, amb 16,5 infermeres per cada cent mil habitants, triplica la nostra mitjana. En aquests últims anys, d’ençà que va començar la crisi, ens hem habituat a la precarització del nostre sistema sanitari i forma part de la normalitat la pèrdua de qualitat que reben els nostres malalts i malaltes. Encara que el personal sanitari fa tot el possible per tapar els forats que ha provocat la crisi, aquests existeixen i són reals. Encara que no ens agradi, la nostra població no està ben cuidada.
Amb tot això es
fàcil veure que necessitem un canvi, un canvi de model, de manera de fer, de manera de pensar, on prioritzem les persones, la seva educació, el seu benestar i la seva salut. On no es retalli en allò que és essencial pel bon desenvolupament de la persona.
Necessitem recuperar l’empoderament de la gent i la lluita al carrer. Hem de ser conscients que millorar la salut vol dir millorar tota la nostra vida, que no podem deixar-la en mans de la classe política, que ens hem d’implicar. Tots i totes hem de prendre consciència de que només si millorem la nostra societat aconseguirem millorar la nostra vida, i serà així com podrem recuperar la nostra salut.
“El nostre sistema sanitari ha passat de ser un referent a estar en perill de convertir-se en un sistema totalment obsolet”
