És normal que hi hagi un cert capteniment a l’hora de canviar els noms dels carrers. Si això ho féssim molt sovint i canviéssim els noms de centenars de carrers al final tots arribaríem a la conclusió que és millor el sistema nord-americà de posar números. Però, de fet, l’única vegada a la nostra història que hi ha hagut un canvi massiu de noms de carrers va ser quan l’entrada de les tropes nacionalistes espanyoles a la ciutat. El que es va fer l’any 1979 és, en general, intentar posar alguns noms dels que hi havia abans de 1939, no tots.
Ara 35 anys després s’ha generat un altre debat que podria afectar cinc o sis noms de places i carrers. D’entrada cal dir que tampoc és per esquinçar-se les vestidures. La segona cosa que cal dir és que els carrers de la ciutat són de tots, no d’aquells que hi viuen. Només faltaria. La tercera és que qui té realment la legitimitat per provocar canvis de noms són els vint-i-set regidors que vam escollir tots els sabadellencs.
La setmana passada es va sancionar el canvi de nom del carrer Alfons XIII per carrer de La República. Trobo una decisió encertada per caràcter pedagògic que té. Les institucions tenen moltes funcions però una d’elles és la d’establir símbols que generin cultura civil: valors. Parlem molt de valors però quasi mai se’n proposen. Al meu parer el republicanisme n’és un del primordials sobretot si parlem de la cosa pública. No hi ha societat, ni hi ha ciutat sense valors republicans. En aquest debat les nostres institucions el missatge que llancen és: no és el mateix un rei antidemòcrata que els que lluiten per la llibertat. I aquest és un missatge que llancem als nens i joves. La ciutat, i en nom d’ella els seus dirigents democràticament escollits, expliciten que optem pels valors que signifiquen l’estima pel comú. De fet antigament de l’ajuntament la gent s’hi referia amb el bonic nom de “casa del comú”.
És evident que si en l’acció de governar es fes només mirant el retrovisor, la cosa no aniria bé. Però per què serveix de tant en tant mirar al passat? Pels historiadors per conèixer el passat, per entendre el present, però per la ciutat, per establir ni més ni menys, els nostres llindars ètics. Hom es poc conscient que els llindars ètics sobre els que jutgem el present, vénen determinats per la nostra mirada sobre el passat. Posem un exemple. Si les nostres institucions el que ens diuen és que és millor recordar Josep Mª Marcet alcalde franquista de la ciutat que als sabadellencs Josep Domènech Cortada milicià del POUM o Josep Rodríguez Escursell de la JSU morts a Mauthausen, què ens estan dient? José Bono quan era Ministre de Defensa, en una desfilada militar va posar un de la Divisió Leclerc que va alliberar París al costat d’un membre de la División Azul que va anar voluntari a combatre amb els nazis. Això és d’una immoralitat infinita. Als joves els estem dient: fes en la vida totes les salvatjades de vulguis, defensa l’holocaust, fins i tot recolza’l, que passaran els anys i les noves generacions posaran al mateix nivell ètic als morts de Mauthausen que als seus botxins. Si a més, en un cas tan bèstia, tan colpidor, tan brutal fem això, com jutjarem qüestions de molts menys nivell polític, de molta menys volada?
De tots els temes que aquests dies estan en qüestió segurament el més desconegut per la ciutadania i el que requeriria algun tipus de reconeixement seria els dels sabadellencs als camps nazis. A Sabadell hi va haver 52 ciutadans a Mauthausen, dels quals 35 hi van
morir. És veritat que hi ha un senzill monument en un no lloc de La Salut, però la ciutat té, al meu parer, un deute pendent amb ells. Són moltes les coses que es podrien fer. Ho desenvoluparé en un altre article. ([email protected])
*R
”Qui té realment la legitimitat per provocar canvis de noms de carrers són els vint-i-set regidors que vam escollir tots els sabadellencs”
