Sempre ens han dit que l’amor o els diners han estat i són el motor del món. Un breu repàs a la història de la humanitat ens demostra que l’amor no ha mogut el món. Potser ha mogut individus, amb major o menor fortuna, però indiscutiblement un món construït a còpia de guerres contínues, invasions, dominacions, etc., no és cap mostra d’amor.
També ens han dit que els diners han mogut sempre el món. Però els diners -l’expressió física de l’avarícia, de la voluntat d’acumulació de riquesa i béns materials- no són més que una forma d’enveja. Volem diners perquè ens donen poder, i volem poder perquè volem estar per sobre d’altres. Amb més diners -i lògicament amb més poder- serem més que algú altre. Abans de tenir el poder i els diners estàvem per sota o al mateix nivell que aquestes altres persones (o països o empreses). En assolir els diners, ja passem a estar per sobre. Envejàvem la seva situació, bé perquè són damunt nostre, o inclús per no tenir cap ambició com les nostres.
Abans de la crisi, sovint moltes compres d’habitatges, de segones residències, de cotxes, d’electrodomèstics, etc., tenien com a principal motivació tenir una cosa millor que el veí, la veïna, algú de la família, alguna amistat o companyes i companys de feina. Personal comercial veterà de rams com el de l’automòbil poden explicar moltes anècdotes en aquesta línia, del client que inclús arribava a preguntar quin era el model superior al que s’havia comprat el seu cunyat o el seu veí.
Ni la corrupció s’escapa a l’enveja. A hores d’ara ningú posa en dubte la crítica a tot tipus de corrupció als àmbits polítics i empresarials. Totes les persones mostren la seva indignació sobre els comportaments corruptes. Però molt possiblement ens hauríem de plantejar quin percentatge és veritable indignació moral i quin altre percentatge és una enveja amagada -inclús subsconscient- cap als corruptes. I apareixen afirmacions del tipus “mira com visc jo i mira què tenia, què feia o com vivia” en relació al corrupte de torn. El subsconscient ens traeix: també envegem els corruptes.
Envegem amb força el ric que s’escapoleix de pagar impostos mentre nosaltres paguem sense poder-nos escapar. Envegem el pobre perquè “rep més ajudes”, però potser caldria alegrar-se perquè s’acosta al nostre nivell de vida.
S’enveja l’esportista perquè té fama, diners i moltes altres coses només per donar patades a una pilota o qualsevol altra habilitat física. També envegem els personatges que omplen les anomenades “revistes del cor”. Envegem que tinguin èxit sense haver fet res de bo a la vida, només per ser guapos, guapes, viure com a reis, lligar amb gent encara més guapa, i tenir vides plenes de festes i vacances. Possiblement aquesta enveja explica que la premsa més venuda -i amb molta diferència- sigui la “premsa del cor”.
Sovint l’enveja vers altres persones genera acomplexament. I aquest complex d’inferioritat ens serveix per actuar, per intentar ser millors que els altres. Lamentablement, acostumem a buscar la millora en dos sentits: amb més diners i poder, o bé procurant ensorrar a qui envegem. La destrucció de l’envejat per pur acomplexament pot haver estat un gran motiu de guerres i invasions. Quin percentatge d’enveja i complex d’inferioritat hauria motivat al nazisme i a Hitler en la seva criminal actuació?
La política no s’escapa de l’enveja. Als partits polítics clàssics els acusem d’haver liquidat el talent. Aquest ha estat liquidat en la política per culpa de l’enveja dels mediocres. La mediocritat, per por a les persones amb talent, ha fet tot el possible per allunyar-les dels llocs de poder i decisió. I ha estat en raó de l’acomplexament per l’enveja a qui és més savi, més culte, més intel·ligent. I organitzacions de tot tipus pateixen aquesta malaltia d’ensorrar gent per enveja, empreses incloses.
Potser el món aniria millor si enterréssim l’enveja. Tristament, però, ningú té enveja de cap premi Nobel de Física o de Química, ni tampoc de Kant o Rousseau.
“El talent ha estat liquidat en la política per culpa de l’enveja dels mediocres”
