Ja és ben significatiu que el debat més important que tenim sobre l’oci nocturn a la ciutat és el derivat del soroll i el malestar que genera en el barri de Gràcia. Realment un patiment inacceptable. Ara bé més enllà de la ubicació dels locals de l’oci nocturn a la ciutat, cal dedicar un cert espai de reflexió sobre l’oci dels joves en el que hi ha molts malentesos i que hauria de ser el principal problema. L’oferta és un oci consumista que es realitza entre les dotze de la nit i la matinada. Es pot gaudir d’aquesta forma de viure l’oci sense algun tipus d’ajuda de drogues legals i il·legals? Si l’única possibilitat que s’ofereix als joves és aquella en la que és necessari el consum d’aquest tipus de substàncies, de què ens queixem? Quan una persona fuig de la realitat i se’n crea d’altres artificials podem parlar d’algun problema d’ordre emocional o psicològic, però si parlem de conductes molt esteses llavors estaríem parlant de conductes socials patològiques i aquestes respondran efectivament a causes concretes i a malfuncions de la societat. L’any 1997 vaig dirigir l’estudi “Pacte per la nit. Pautes, hàbits i preferències d’oci nocturn dels joves barcelonins” era l’inici d’una nova manera salvatge de viure la nit. Vegem-ne algunes reflexions.
Als joves els hem foragitat des de fa almenys vint anys del mercat laboral, els pocs que hi accedeixen tenen uns nivells de precarietat que baten records a Europa, no tenen accès a l’habitatge, ni de lloguer, ni de compra. Tot plegat fa que l’edat d’emancipació mitjana és de 26 anys a Espanya. A Suècia és de 19 anys.
Al final la societat només deixa als joves com a espais de llibertat la nit, el cotxe i l’oci. La Zona Hermètica és una bona metàfora alienada de la llibertat frustrada d’emancipar-se. La significació profunda del problema és que els pares i avis d’aquests joves no estan disposats a suportar el soroll i les inconveniències de l’oci nocturn dels seus fills i néts i, en comptes de pactar solucions, s’ha decidit allunyar els joves. Una de les possibles respostes ens la dóna Pau Serracant: “els gestors públics s’han preocupat cada cop més de facilitar als joves el gaudi del seu oci, potser per no haver d’encarar les dificultats que troben els joves a nivell laboral”.
S’ha potenciat la idea que el temps “natural” dels joves és la nit, una cosa que, al nostre parer, dificulta resoldre els problemes prioritaris dels joves. Un argument que, almenys, fa dubtar de la idoneïtat d’aquesta mena de programes és que les institucions actuen sobre els efectes i no sobre les causes. En un context de magres recursos econòmics en les polítiques de joventut, és lògic plantejar com a prioritat l’oci alternatiu? Què és l’oci alternatiu? Intentant ser pragmàtics, construir una alternativa a l’oci nocturn, és fer el mateix més barat? O fer altres coses? Alternatiu de veritat és que els joves llegissin més llibres, per exemple. O que practiquessin algun tipus d’activitat artística: pintar, escriure, cantar, tocar un instrument musical, etc. O que estessin organitzats en tota mena d’entitats. Hi ha efectivament un petit segment de població juvenil activa, però caldria fer el possible per augmentar-ne la seva significació.
Cal dir que viure les nits dels caps setmana de forma intensiva, ha funcionat perfectament com un fenomen d’alienació col·lectiva sense resistències apreciables. En aquell estudi ens va costar molt arribar a alguna conclusió sobre les causes d’aquella nova, en aquells moments, forma de viure la nit per part dels joves. Vam creuar totes les possibles variables i al final, la conclusió a la que vam arribar era que l’única forma de disminuir dràsticament aquest problema és fer polítiques serioses per escurçar significativament l’edat d’emancipació. Tot el demés seran pedaços. I si des de l’Ajuntament no s’hi pot fer més, sempre es pot analitzar i denunciar la situació.
“Viure les nits dels caps setmana de forma intensiva, ha funcionat com un fenomen d’alienació col·lectiva sense resistències apreciables”
