Quan en el debat Catalunya-Espanya sovint es posa de relleu la manca d’inversió en infraestructures com un problema greu, ens deixem un fet encara pitjor. Aquest és la manca de retorn a la societat de finançament per a activitats socials. A cap país civilitzat, la cultura, l’actuació social i ambiental es fa només amb socis. Es fa amb mecenatge, amb recursos dels ciutadans i les empreses i amb aportacions de les administracions. Viure ara i aquí la realitat de qualsevol entitat social és plorar la misèria més absoluta. I la crisi ho ha agreujat amb la desaparició de les Fundacions de les Caixes d’Estalvi.
A Catalunya, la tradicional disponibilitat de la societat per fer actuació al marge de les estructures d’Estat, ha topat amb un sostre impossible de superar. Ara ja no és possible l’exclusiva acció del voluntariat. El debilitament de la societat organitzada en entitats atempta directament el contingut de ciutadania. La manca de regulació del mecenatge i d’un correcte tractament fiscal de les donacions limiten l’actuació social. I aquesta mancança esdevé un atemptat a la societat. Es tracta d’una mort social induïda. Que l’Estat es reservi tota la capacitat fiscal és inacceptable. I l’excusa de la crisi tampoc no funciona: el diner ciutadà és productiu i no pot ser sostret.
En canvi, a l’Espanya provincial, les diputacions en capitals de mitjana població estableixen un lligam eficient entre administració i societat. Aquestes estructures d’Estat són com un vestit que aquí ens manca. A les espanyes el model tradicional de l’organització de l’Estat ha operat com un guant que a Catalunya sempre hi ha mancat. Aquí, les diputacions no són sinó un instrument aliè a la societat i territorialment desencaixades. La nostra estructura urbana no són províncies amb un centre clar i petits pobles a l’entorn. I, en el límit, el cas de els diputacions basques serien l’extrem escandalosament ric. Per altra banda, les Comunitats Autònomes d’una sola província han creat una societat força més moderna que la que ens toca viure a Catalunya. A la Generalitat de Catalunya els recursos per a retornar a la societat són molt minsos per un mal finançament crònic, tot i que n’és el principal suport. Ho demostra el fet que ni en la recerca i la innovació (R&D) hi ha recursos, amb una diferència clara respecte del País Basc. Nosaltres som un país sense Estat suficient.
La manca de presència de l’Estat es multiplica per diversos motius: per obtenir una subvenció a càrrec del 0,7% de les retencions de l’IRPF has de fer complexes i frustrants peticions al govern central, ja que només es primen entitats d’àmbit estatal, amb una marginació clara de la majoria de les entitats catalanes. El govern central se salta una desena de sentències del Tribunal Constitucional que atorguen aquesta competència a la Generalitat i el resultat és que Catalunya aporta un 25% dels fons del 0,7% de l’IRPF per a fins socials i només n’obté un 14%. I d’aquests diners, menys de la meitat és per a entitats estrictament locals, ja que la majoria tenen àmbits d’actuació superiors a Catalunya, que és el òptim amb premi ministerial. Les espanyes subvencionen l’Església catòlica en major proporció que Catalunya, però per a les finalitats socials ja els compensen els catalans! Més de la meitat de les entitats subvencionades tenen seu a Madrid. I així anem. Ni llei de mecenatge, ni administracions provincials útils, ni retorn de l’IRPF. L’Estat emmotlla una determinada opció de societat a escala provincial i del conjunt estatal. I si el nostre model no hi encaixa, doncs se’l margina. L’Estat en contra.
Les entitats socials són dinàmiques i ens calen fortes i situades en favor de la societat i empenyent les estructures molt més rígides de les administracions i la mateixa universitat (el primer sector) i el camp de les empreses (en segon sector). Entre aquests dos mons, només la societat amb les seves entitats (tercer sector) pot impulsar el dinamisme i la integració social, essent vehicles de demanda, de crítica social i molt principalment de prestació de serveis personals (en salut, educació, integració, etc.). Però aquest motor es pretén ofegar i afeblir fins la degradació.
Viure ara i aquí la realitat de qualsevol entitat social és plorar la misèria més absoluta”
