Tercera part de l’article «L’accés a la nostra terra i la seva gestió» publicat el 26 d’octubre de 2022.
De la baixa edat mitjana al segle XII: país consolidat i establiment del feudalisme estamental
Introducció
Passat el tràngol del segle X i consolidada la independència, la vida de tot el país es regeix per la lex, de moment, visigòtica, i l’estricte sotmetiment a aquesta de la justícia i de qui exerceix la potestas autoritas. Des d’ara, el comte garantirà el dret amb estricta legalitat, fins i tot quan el perjudiqui (hi ha alguna sentència escrita en aquest sentit)1
La societat es va feudalitzant, però no encara en la seva forma vassallàtica estamental. La propietat de la terra no ha variat, però comença a tendir cap a un procés de concentració a favor dels senyors, sigui per donacions als monestirs o ordes religiosos (hi ha donacions amb reserva d’usdefruit vitalici del donant), sigui per confiscacions judicials o per compres afavorides per la mala situació econòmica del pagès, etc.
Apareix ara una nova institució, l’empriu, encara vigent avui: espai de propietat pública format per pastures, boscos, aigua…, béns comunals privatius dels habitants d’un castell o d’un nucli urbà concret.
Senyors i pagesos canviaran la relació contractual per artigar noves terres. Serien els contractes precaris (vitalicis o a perpetuïtat), serien establiments emfitèutics on els pagesos prepararien la terra per conrear i construir-hi edificis auxiliars de les explotacions. Definit el terreny, se’n feien dues parts desiguals: a la petita, hi bastien la casa i les dependències cedides al pagès a títol d’alou pel pagament d’un cens no gaire elevat; la gran constituïa pròpiament la tinença, que rebia el pagès en règim de parceria pel cens de:
- La «tasca», pagament equivalent a 1/11 de la collita o
- El «quartum», força més onerós, que equivalia a un ¼ de la collita.
Una altra forma de cessió era el contracte de complantatio: el senyor cedia les terres per a plantar-hi vinyes o fruiters i el pagès posseïa la meitat plantada al cap de set anys2. En aquest moment, la perfecció del testament encara no depèn de la institució de l’hereu. En aquest moment, la perfecció del testament encara no depèn de la institució de l’hereu.
L’estabilització del territori permetrà iniciar l’activitat pesquera regular a tot el litoral català. Aquesta activitat pesquera se solia complementar estacionalment amb l’agrícola, i viceversa. Si bé l’anomenat rerepaís gaudeix d’estabilitat, aquesta realitat no és compartida al litoral, sotmès fins a finals del segle XVII a atacs sarraïns i àdhuc algun de viking, i fins i tot, més endavant, de França i d’Itàlia, per a proveir-se d’esclaus i de béns mobles. Això generarà la configuració defensiva actual de la zona del Maresme, on tota vila de mar té una bessona de muntanya.
Contextualització
El període històric que va de Borrell II (947-992) a Alfons I (1162-1192) estarà marcat pel govern únic del Casal de Barcelona, que, per mor del matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó, el 1150, ampliarà l’àrea d’influència de Catalunya (el seu fill Alfons I s’anomenà comte de Barcelona i rei d’Aragó), i això, amb l’adquisició per matrimoni de la Provença i la compra de Carcassona i Rasès, ens mostrarà un país puixant que, superant el clos de la Catalunya Vella, completarà la conquesta incorporant Tortosa i Lleida, tot creant la Catalunya Nova.
No és la nostra intenció fer aquí la cronologia de l’expansió catalana, però és necessari fer-hi alguna referència, puix amb aquesta expansió es creen figures de dret que regularan l’accés a la terra i la vida dels pagesos, moltes de les quals, com l’emfiteusi o la parceria, arribaran fins als nostres dies, o d’altres com el feudalisme estamental, que les precediran condicionant-les.
En aquest sentit, el dret visigòtic, el Liber Iudicum, s’ha anat fossilitzant en institucions de dret propi:
- El segle XI, com a resposta a les violències feudals, l’església i la pagesia impulsen la Pau i Treva de Déu (embrió de les Corts Catalanes). Aquestes assembles tingueren uns efectes tan profunds que esdevindrien les primeres constitucions, anomenades de Pau i Treva, sancionades pel comte de Barcelona, el gresol de tot el dret català.
- Els Usatges de Barcelona, recopilació d’usatges que formaven el dret consuetudinari, la compilació més antiga dels quals data de 1173, regnant Alfons I, aniran estenent la seva potestat a tot Catalunya.
En la recopilació, hi trobem: el Liber feudorum maior, cartulari que recull el fons documental dels dominis del Casal de Barcelona i agregats, i la Gesta Comitum Barchinonensium, crònica catalana de gestes, feta pels monjos de Ripoll, en llatí, a finals del segle XII, i prosseguida per autors posteriors, que marcaran la identitat política de Catalunya, recopilats entre 1170 i 1195.
- Els Usatges de Tortosa, 1272: compilació de dret consuetudinari originat el 1149 amb la carta de poblament de Ramon Berenguer IV.
- Ordinacions de la Ribera de Barcelona (ordinacions marítimes dels prohoms de la Ribera de Barcelona), embrió del futur Consolat de Mar, confirmades per Jaume I, el 1258.
Aquest corpus recopilatori formarà la base del dret comú català, que el segle XII serà condicionat i complementat pel dret romà, recuperat a Bolonya, i reforçat pel dret consuetudinari3.
Catalunya serà el darrer lloc d’Europa on s’instaura el feudalisme estamental, i ho farà amb violència inusitada, entre el 1025 i el 1075. Fins aleshores, els pagesos dels masos vivien prou bé. El procés, l’inicia el comte d’Olèrdola, Mir Geribert, encapçalant la revolta de la noblesa catalana contra el poder comtal i les franqueses que aquest concedia als pagesos per tal de repoblar la terra, ensems que frenava el poder feudal. Mir es proclamà príncep, posant-se jeràrquicament per damunt del comte, i no afluixava en la missió d’afeblir el comte de Barcelona.
El comte d’Olèrdola, arraconada Ermessenda (regent del seu net del 1035 al 1039) a l’Empordà, atraurà Ramon Berenguer I cap al partit feudal. Ramon s’avé a les demandes feudals, però, un cop recuperat el poder, seguirà la política de laminació del poder feudal intensificant la concessió de cartes de població, viles franques i viles noves, franqueses de béns comunals, etc.
Aquest ordre de coses posarà les bases perquè el segle XV és congriï la Revolta Remença i la Guerra Civil (1462-1472), precedida dels enfrontaments entre la Busca i la Biga, i les reivindicacions remences. En parlarem en un posterior lliurament.
Ara, però, anem a pams.
Accés a la terra
Al tombant de segle XI, mentre el poder musulmà declina, el del comte de Barcelona creix. Des de Ramon Borrell I (992-1021) fins a Ramon Berenguer I (1037-1076), els comtats catalans marquen la política: de cedir tropes mercenàries als sarraïns; amb bons guanys per al comte, passen a reduir els reis sarraïns a pàries, pagadors de tributs regulars a canvi de protecció i aliances.
El poder del Casal de Barcelona es consolida en esdevenir Barcelona el centre comercial i polític per antonomàsia de Catalunya. Aquest ordre de coses, amb la conquesta de la totalitat del territori, mantindrà la puixança del país, el qual, des d’ara, ja podrem anomenar Catalunya4.
A partir de finals del segle XI, s’iniciaran unes innovacions agrícoles (que anirem desgranant en els corresponents apartats), sense les quals no s’entendria el moviment urbà dels segles XII-XIII. A mesura que avança la línia de frontera, cal consolidar els nous espais i es farà amb les cartes de població i de franquesa, però també per evitar la despoblació, i de passada, per afeblir l’acaparament feudal que aprofitava els deutes dels aloers lliures per a lligar-los a la terra i impedir que acudissin a les crides del rei.
Les cartes regularan la instal·lació de població al lloc: la residència, la tinença i els conreus de la terra, l’ús dels béns comunals, les relacions de convivència, l’exercici d’activitats professionals i econòmiques, les obligacions de serveis personals i fiscals, i l’actuació de les autoritats i funcionaris, sempre afavorint els interessats amb exempcions i franquícies. Les cartes començaran a modificar la llei gòtica, encara vigent però en retirada5.
Fins ara, l’aprisió era duta a terme tant per homes lliures com per nobles o monestirs. Ara, en fer-se sobre les terres arravatades als sarraïns, passen directament a ser propietat dels senyors que les han pres, els quals, per repoblar-les, les cedeixen a vassalls seus que les fan colonitzar per serfs de la gleva (gleva, ‘nom de la terra a la qual era adscrit el serf o determinats colons’), que era una forma de vinculació feudal, generalment entre un pagès i un senyor, per la qual el primer quedava sotmès al segon.
L’esclau pot ser venut separadament de la terra que treballa; els serfs no. Jurídicament és un home lliure, però acabarà renunciant al seu estatus a canvi de la protecció del senyor. La renúncia, admetent l’adscripció a la terra, obrirà el camí dels mals usos sobre els serfs, i farà pràcticament impossible que se’n desvinculin o que gaudeixin de les plusvàlues del seu treball.
La condició de serf s’heretarà: no podrà abandonar la terra ni casar-se sense permís del seu senyor. El permís anava vinculat al pagament d’una indemnització per pèrdua patrimonial, seria la remença, que a més comportava un seguit d’obligacions: no poder adquirir o vendre béns; sotmetiment a la jurisdicció política, judicial i fiscal del senyor; obligació de prestar serveis militars al senyor; i lliurament de part del seu treball o producció. Amb tot, però, el senyor no podia ni expulsar ni incrementar els lloguers arbitràriament als seus serfs, única seguretat de què gaudien en la seva vida miserable6.
Remarques:
1. A partir dels segles X-XI, l’estructura feudal clàssica, la piràmide feudal, composta per vassalls de baixa noblesa o clergat, alta noblesa i al cim el rei o l’emperador, es va fracturant i els feus van esdevenint hereditaris. Els senyors feudals van adquirint poder més enllà del pacte entre iguals.
Des del 1025 fins al 1075, es produeix el trencament definitiu, a Catalunya, i el comte d’Olèrdola es proclama príncep, posant-se al mateix nivell que el comte de Barcelona, i arrossega tota la noblesa a una guerra civil que acabarà imposant a Ramon Berenguer I el feudalisme de mena estamental. En només 25 anys de forma cruel, més ràpid i violentament que en cap altre lloc de món conegut, serà imposat a Catalunya. Ens trobarem davant de la imatge popular del feudalisme. Ja no és un acte entre llinatges, sinó una imposició per part d’un poder absolut de la noblesa tant civil com eclesiàstica, amb potestats sobre la vida i la mort, la producció i el benefici, l’organització administrativa del territori, la guerra i la pau, el cel i la terra, etc. Només limitats pel tipus de concessió o pacte realitzat amb rei o el papat de Roma, ja que l’església reproduïa els mateixos patrons de relació feudovassallàtica.
Recordem que la societat estamental es fonamenta en laboratores, oratores i milites; els primers formaven l’estament més baix sense pràcticament cap dret, al contrari de com era en el feudalisme primigeni, i entre els segons i els tercers només hi havia la diferència de la seva funció social, però tenien el mateix grau de poder.
2. Què són les cartes de població, carta populationis, i de franquesa, carta franchitatis? Solen anar juntes, ja que es constitueixen en el mateix acte administratiu. Sorgeixen a partir del segle XI, per mor de cobrir la necessitat de repoblació del territori. Eren concedides pel sobirà en ocasió de fundar una nova població, organitzar l’ampliació d’un nucli preexistent o consolidar-lo per evitar-ne el despoblament.
La seva intenció, en paraules de Font i Rius, era sempre donar facilitats als interessats, generalment en forma d’exempcions o franquícies, fixant unes condicions bàsiques de tinença del sòl, la seva habitació i l’establiment, si s’esqueia, de normes elementals per a regir la vida jurídica, religiosa, fiscal i dels serveis, o obligacions concretes que havia de prestar la comunitat veïnal, o individualment (corvees, etc.), o llibertats respecte a situacions anteriors.
3. Què són els béns comunals? Són el bens que pertanyen al comú, a la totalitat de la població d’un municipi o universitat. Són una conseqüència del procés d’ocupació de terres durant la reconquesta. N’hi ha de dues menes ben diferenciades: a) els propis, que eren béns del conjunt del municipi els beneficis dels quals eren destinats a cobrir despeses dels serveis públics; b) els comuns, que eren terres, deveses, prats o boscs que pertanyien a la col·lectivitat de veïns i eren destinats a l’ús i aprofitament directe per part dels veïns.
[En un proper article parlarem de l’accés a la terra durant el procés de formació nacional (alta edat mitjana) fins al segle XII: innovacions jurídiques, socials i productives.]
1. Mas i Solenc, Josep M. Mil anys de dret a Catalunya. p. 23. Ed. Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia. Barcelona, 1989.
2. Mas i Solenc, Josep M. Ibídem. p. 26-29.
3. 3
4. Mas i Solenc, Josep M. Ibídem. p. 31-33.
5. Mas i Solenc, Josep M. Ibídem. p. 37.
6. Mas i Solenc, Josep M. Ibídem. p. 38.
