Són molts els sabadellencs que han passat per Can Colapi. En els seus més de dos-cents anys d’història a Sabadell –hi és des del 1818–, l’Escola Pia ha acollit milers de nois primer i després també de noies de la ciutat i la seva àrea d’influència al Vallès, entre els quals hi ha noms tan il·lustres com, per exemple, els de Joan Oliver o Antoni Farrés. D’entrada va ocupar la casa Meca al Pedregar i el que ara és l’església de Sant Antoni Maria Claret -coneguda popularment com els Padres-, després l’edifici de l’ajuntament i finalment es va traslladar a la seu actual, inaugurada el 1885, i a la qual anys més tard es va afegir l’església, que fou beneïda el 1932. Es tracta, doncs, d’una institució plenament arrelada a la ciutat que forma part indestriable del seu teixit social.
El cas és que al llarg de tot aquest temps els Escolapis han deixat la seva petjada a Sabadell a través de les moltes generacions que han passat per les seves aules i que encara avui recorden amb orgull quan van fer-ho. No és estrany que l’escola rebi sovint la visita d’exalumnes que s’han reunit per commemorar que fa cinquanta anys que van acabar el batxillerat o que han arribat sans i estalvis als 80 anys d’edat i que volen reviure-ho amb una passejada per aquella escola que els va formar i els va unir en una amistat recíproca que encara avui perdura. Que ho vulguin celebrar d’aquesta manera és la prova del bon record que guarden del seu pas per Can Colapi -així és com els nens en deien fa anys, perquè Escola Pia, a part de ser el nom oficial, és un refinament posterior- i de l’empremta que també va deixar en tots ells individualment i com a grup.
- Façana de l`Escola Pia de Sabadell
- Víctor Castillo
El pare Joan, el pare Bosch, el pare Dordal, el pare Vidal, el pare Trepat, el pare Trenchs, el germà Victorino, i per descomptat el senyor Ventura, són alguns dels noms que els que hi van anar durant el franquisme encara tenen ben presents. Una època en què el rigor de la dictadura imposava moltes coses, però que el savoir faire dels pares escolapis torejava amb molta elegància. No es cantava el Cara al sol ni, tot i ser una escola religiosa, s’havia d’anar a missa diària. Hi havia l’assignatura dita de Formación del Espíritu Nacional, amb el llibre corresponent, però a classe el professor parlava de tot menys dels Principios Fundamentales del Movimiento Nacional. Estava prohibit l’ensenyament en català i del català, però cada setmana els alumnes tenien una hora de classe de català fora de l’horari oficial. I fins i tot a l’assignatura de Religió s’ensenyaven els fonaments d’altres creences a part de la catòlica.
Malgrat el pas del temps, la fesomia de l’escola no ha canviat gaire, en part gràcies als elements que són considerats béns d’interès cultural i que fa que no es puguin tocar, com ara la gran escalinata central i la barana que l’acompanya o l’antic saló d’actes. Externament -amb permís de les pintades que malmeten tots els murs sense que ningú hi posi remei-, l’edifici és el mateix de sempre, tret del pavelló que es va afegir a la part del darrere i que ha servit per professionalitzar les competicions esportives. A l’interior, passadissos llargs, amples i amb els sostres alts, el menjador, l’antic gimnàs reconvertit en l’actual saló d’actes, les habitacions dels pares escolapis destinades a altres menesters i un ascensor que abans no hi era. Però l’atmosfera que s’hi respira és la mateixa de sempre.
L’Escola Pia continua sent-ne la propietària, però avui l’ensenyament està completament secularitzat. Cap pare escolapi ja no ronda per les aules amb el regle a la mà a punt de tustar qui no se sap la lliçó o no fa bondat ni s’enfada si l’alumne que desafina li espatlla tota la classe de música ni està atrafegat per si el ciclostil s’encalla o perd tinta. Res no és com abans, però tot recorda aquell esperit que ha impregnat tants sabadellencs. Un misteri, però, continua sense resoldre’s: la llegenda urbana del túnel que unia els Escolapis i les Carmelites.