El diumenge 1 d’octubre és la data triada per fer el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Ara s’accelerarà tot, a nivell polític, institucional i judicial.
A hores d’ara, no hi ha ni un sol element que indiqui jurídicament la celebració d’un referèndum a Catalunya. Només hi ha declaracions d’abast polític, sense cap “paper” amb efectes jurídics. Tot i així, el govern del PP porta mesos enviant gent als tribunals, només per fer declaracions polítiques.
És lògic criticar l’actitud del govern del PP, centrada només en recórrer a instàncies judicials per comportaments polítics,que no són més que un pur exercici de la llibertat d’expressió. El PP i els sectors judicials afins defensen que no es pot parlar d’independència de Catalunya perquè és anticonstitucional i no surt a la Constitució. Per tant, no se’n pot parlar ni debatre a cap àmbit institucional (com el Parlament de Catalunya, o a qualsevol ajuntament). Aquesta posició obre una porta enorme a consolidar la intolerància antidemocràtica. Amb el mateix argument es pot prohibir i perseguir judicialment qualsevol debat sobre república a Espanya. Si la Constitució diu que Espanya és una monarquia, no hi ha lloc per a la república, ni tant sols en cap debat. Com bé afirma algun comentarista sabadellenc, els propers a ser perseguits pel PP i el seu entorn judicial seran els republicans. Raó de més, doncs, perquè els republicans catalans i espanyols donin suport total al referèndum de l’1 d’octubre, encara que no siguin independentistes.
També cal criticar durament al govern de Puigdemont i de Junqueras. Diuen que anar dissimulant les coses, arribant inclús a amagar-les, és “per no donar pistes a l’enemic”. Així hi ha una “llei de transitorietat jurídica” que ignorem. Tampoc sabem quin cens s’usarà al referèndum, ni tampoc on es votarà, quin serà i qui formarà l’organisme que vetllarà per la transparència i seguretat democràtica del referèndum. No sabem ni tant sols el paper de funcionaris, voluntaris, interventors, qui i com farà el recompte, etc. Democràcia és també transparència.
Personatges històrics de vàlua reconeguda com Francesc Macià i Lluís Companys sempre van donar la cara. I van acabar a la presó. Aquesta honestedat política i intel·lectual va ser reconeguda pel poble català. Artur Mas, en el judici per la consulta del 9-N va negar cap intervenció seva, adjudicant-ho tot als “voluntaris”. Els polítics covards, encara que s’excusin en “ser més intel·ligents que els enemics”, acaben sempre a les clavegueres de la història.
Si el govern català nega legitimitat al Tribunal Constitucional i a organismes com la Fiscalia General de l’Estat, no ha d’amagar res. I parlant del Tribunal Constitucional, el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg ha tombat sentències del Constitucional i del Tribunal Suprem contra l’expresident del parlament basc, Juan Maria Atutxa. Eren sentències dictades pel PP, seguides i acatades per aquests tribunals. Però no cal patir: ningú dimitirà, malgrat que ho haurien de fer tots els magistrats implicats, per dictar sentències contràries als Drets Humans. No cal témer aquests tribunals espanyols, avui al servei d’un partit polític i no pas del país.
A un país normal, amb dirigents normals, ara estaríem parlant d’avantatges i inconvenients de la independència de Catalunya. Entre uns i altres, només parlem de legalitats, legitimitats, etc. La intolerància dels uns i la covardia dels altres deixa a la ciutadania abandonada. Cal també que algú faci propostes. És injust haver de triar entre independència o submissió autonòmica, però ningú proposa alternatives. La plurinacionalitat és una simple declaració sense contingut polític, jurídic i formal. Si demà Podemos o el PSOE proposessin que Catalunya tingués un tracte com el de Puerto Rico, bona part de l’independentisme es desactivaria en cinc minuts. Sobra testosterona a la política catalana i espanyola, i manquen moltíssimes neurones.
“Sobra testosterona a la política catalana i espanyola, i manquen moltíssimes neurones”
