L’Ajuntament per fi ha definit una proposta d’estructuració de la ciutat a partir dels barris. Era una demanda que venia de la nit dels temps, de fet ja va sorgir quan es van definir els districtes en l’època d’Antoni Farrés. Posar en un mateix districte la Creu Alta i Can Puiggener va ser un disbarat notable. Però el problema fonamental no era la divisió en districtes en si mateix sinó l’ús que se’n va fer. Potser l’error més clamorós va ser el pretendre muntar un sistema de participació a partir d’una cosa tant artificial com els districtes creant els Consells de Districte. Era com una declaració de principis. La gent se sent d’un barri i el coneix, la gent no se sent d’un artificial districte del que en realitat només en coneix un 20%, quina és la proposta que es va fer? Doncs muntar un sistema de legitimació municipal de dalt a baix a partir dels Consells de Districte. El resultat va ser col·lapsar el sistema de participació democràtica a la ciutat. I això va anar molt bé a la maquinària municipal, podia funcionar sense els maldecaps que dóna la dialèctica democràtica. I es va anar transmetent a tots els governs de la ciutat fins avui, que tot i les promeses d’acabar amb els Consells de Districte encara són uns vegetals mig vius.
Ara per fi l’Ajuntament proposa una nova organització territorial de Sabadell manté els set districtes, amb 19 sectors i dibuixa 32 barris. Sense entrar en detalls tècnics sobre la proposta, en general em sembla acceptable. Però per què hauria de servir aquesta proposta? Em primer lloc per canviar el sistema de la pretesa participació ciutadana que l’únic que fa en realitat es burocratitzar-la i impedir-la. Proposaria crear uns Consells de Barri, molt flexibles. És a dir que no s’encarregui a cap funcionari ni molt menys a cap advocat de la Casa Gran, un reglament. En faran un de 50 pàgines per impedir la participació. Tenim massa precedents. Potser podríem estudiar la creació d’un alcalde de barri, que fos escollit en una urna a banda a les eleccions municipals i provisionalment establir que el partit que guanyi en aquell barri proposi un alcalde.
En segon lloc, convindria que tots els serveis municipals treballin en aquesta distribució territorial. Bé cal dir que el primer que caldria és que l’ajuntament compti amb dades fiables per prendre decisions polítiques, per aquest objectiu cal que encarregui més estudis i sobretot que els pocs que fa, almenys fins ara, els pengi al web municipal. Un cop establert el criteri caldria que totes les dades estiguin territorialitzades per barris i sectors. Posem un exemple, si volem analitzar el nivell de renda del districte 2 Creu Alta-Can Puiggener, en sortirà una dada més menys o correcta. Em canvi, si ho analitzem per barris ens adonarem que tenim un gran problema socio-econòmic a Can Puiggener. Totes les variables sobre les que es construeixen o s’haurien de construir les polítiques municipals haurien de tenir en compte les enormes desigualtats socials i culturals de la ciutat. Ara anem a les palpentes en molts casos. Fer-ho bé serviria per fer debats de ciutat sobre les prioritats en l’acció municipal i també perquè govern i oposició no puguin desbarrar en els punts de partida dels debats.
Massa sovint a la Casa del Comú es fan debats i es prenen decisions més per prejudicis que no pas amb dades a la mà. I el que és pitjor, mai s’avaluen també amb dades sobre la taula. Però, és més, si volem que hi hagi participació democràtica els ciutadans haurien de tenir accés a aquests informes i estudis. Per exemple, es pot saber el percentatge d’abandonament escolar a la ciutat per escoles, instituts i per barris?
Si ho sabés igual proposaria que tots els diners que hi ha per fer projectes votats pels ciutadans anessin a reforçar aquestes determinades escoles o instituts amb més problemes. I posats a dir, crec que l’Ajuntament ha de subvencionar qualsevol projecte que proposi l’Associació Esquitx i potser seria hora que també doni diners per tal que un historiador pugui fer una història dels 50 anys de la FAV. Per què han de competir?
