Publicitat
Arxiu

La Senyera

En aquests darrers temps confosos i plens de contradiccions i sense punts de trobada de tots, en alguns concerts celebrats a la nostra ciutat, en acabar es sol tocar el cant a la Senyera com si fos l’himne nacional.

És una música i un text que m’agraden. Però el nostre himne nacional segueix sent Els Segadors. Al meu parer, i malgrat la seva lletra que no és pacifista, contra la dictadura franquista el cantàvem a les manifestaciones a Sabadell a favor d’un Ajuntament democràtic, o els diumenges al matí quan corríem pel Passeig de Gràcia de Barcelona a la contra del règim d’aleshores.
Ara alguns han oblidat això i els diu més l’altre himne.
¿I la Senyera? També alguns volen substituir-la per l’estelada que al representar el signe de la Independència, tal i com l’adoptà seguint el model de la insurrepció cubana, el Centre Catalanista de Santiago de Cuba i que, amb alguns petits canvis, apareix a la Lliga Nacionalista Catalana a la seva seu a París i que s’exhibeix ara per molts nacionalistes

Però per a mi i per la majoria de catalans, la de les quatre barres segueix sent el símbol de Catalunya, la de tots.
Tal vegada en el meu cas, com passa amb els Segadors, té també un significat de quan la portava mentre, darrere, altres anaven amb porres, en contra de les nostres cançons i símbols.
Alguns sembla que han oblidat o que no eren allà

En el meu cas puc dir que vaig néixer amb la Senyera. A casa meva des del 1914, durant una visita de la meva àvia materna que vivia a Sabadell, ens portava com a obsequi un cobrellit, de teixit bast, que era una senyera, La Senyera, i al néixer jo molt després, més d’una vegada, vaig tapar-me amb ella. Aquesta senyera encara la tinc a casa.
Aquesta bandera fou la que Jaume I va tenir com senyal reial, o sia, personal.

En temps de en la Renaixença, a finals del segle XIX, fou adoptada com a bandera de Catalunya.

Les llegendes sobre els orígens són vàries. A mi la que més m’agrada és la del ferit de guerra, que junt amb la seva ensenya de color daurat, la pinta amb els seus quatre dits tacats de sang.
Uns diuen que fou el cavaller Otger Catalo, ferit lluitant contra els musulmans, altres que els dits ensangonats eren els de Guifré el Pilòs, en batalla contra els normands.
Tant se val.
El regne d’Aragó l’acull i adopta la insígnia reial com insigna nacional. D’aquí ve que la tinguin els quatre territoris de l’antic regne d’Aragó.

Amb variacions en els relats i el disseny, a principis del segle XX, la Mancomunitat Catalana en els seus inicis la fa servir com a emblema oficial.
El 27 de maig de 1930, s’ensalira a la Diputació de Barcelona, així com Macià quan la proclamació de la República Catalana.
Amb la Dictadura de Primo de Rivera altre cop queda prohibida per a tornar oficilament al 1933 per mitjà de l’anomentat Estatut Interior.
Amb Franco es torna a prohibir, i es restableix amb l’Estatut d’Autonomia del 1979.

A Sabadell amb les presions populars i els aires de canvi e maig del 1976, s’exhibeix al Saló de Plens de l’Ajuntament i abans, el 30 de gener d’aquest mateix any, s’havia penjat de la façana.

Als nostres carrers s’exhibeix en la Marxa de la Llibertat al mes de juny i a la celebració del Festival de los Pueblos de España, celebrada a l’Estadi Municipal de la Creu Alta, amb milers d’assistents, va donar-se a conèixer totalment a la gent dels nostres barris, com a símbol, entre altres banderes, de Llibertat.

La nostra Senyera, la simple, la roja, amb quatre barres,
simbolitza les característiques i manera de ser, i de voler ser, de Catalunya.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

To Top