Opinió

El feminisme és obrerista i anticlerical

Crec que el darrer 8 de Març va ser un dia històric que marcarà un abans i un després del feminisme contemporani. Hi va haver un feminisme als anys setanta que es va haver d’enfrontar al règim nacional-catòlic que era especialment cruel amb les dones. De fet ara que es torna a parlar molt de la transició i especialment dels Pactes de la Moncloa de l’any 1977 -no entraré a fons en aquesta qüestió- no s’esmenta que hi havia coses com la creació del delicte de tortura, fins aquell moment era pràctica habitual. I es van emprendre un seguit de mesures a favor de les dones: “Despenalización del adulterio y el amancebamiento” cal tenir present que eren lleis que només s’aplicaven contra les dones per aconseguir la subjecció al marit. Però també mesures com “Regulación de la expedición de anticonceptivos, límites de publicidad y consiguiente despenalización” o “Modificación de las edades de la mujer tomadas en consideración para la tipificación del rapto y del estupro”. Vist amb els ulls actuals un tipus de debat polític al·lucinant. Aquell feminisme va tenir molts èxits. Després hem viscut uns anys on semblava que res podia tornar enrere. Portem uns anys on la reacció pot fer tornar a les dones a l’època de les cavernes i ara, hi ha una reacció.
Però no entenc perquè hi ha gent que creu que el feminisme és burgès. El feminisme és de gent treballadora i anticlerical. Que el feminisme ha hagut de ser anticlerical és evident només cal llegir el sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany o a l’actual bisbe de Sant Sebastià José Ignacio Munilla, però a més el feminisme català te la seva arrel en el moviment obrer i en les organitzacions polítiques republicanes.

Publicitat

Però quan parlem dels inicis del feminisme normalment parlem de les sufragistes angleses com si aquí no tinguéssim un feminisme d’abans 1960. De fet tenim un extraordinari moviment feminista al segle XIX-XX: Teresa Mañé, Teresa Claramunt, Isabel Vilà, Ángeles López de Ayala, Dolors Aleu, Clotilde Cerdà, Àurea Rosa Clavé o Amàlia Domingo. Què tenen en comú totes aquestes valeroses dones? Que són d’esquerres, maçones, anarquistes, espiritistes, anticlericals, republicanes, sindicalistes, comunistes, protestants o atees. Són més avançades i modernes que una part important del pensament postmodern de l’esquerra catalana d’avui. Ángeles López de Ayala va fundar la Sociedad Autónoma de Mujeres el 1889 amb l’anarquista Teresa Claramunt i l’espiritista Amàlia Domingo. Aquesta societat estava en relació amb la lògia Constància, a la qual pertanyia Ángeles López de Ayala, i pot considerar-se una de les més rellevants institucions feministes a cavall dels segles XIX i XX. També finançava una escola laica nocturna: el Foment de la Instrucció Lliure, embrió de la Sociedad Progresiva Femenina. Va passar tres llargues temporades a la presó per les seves activitats polítiques i periodístiques. Ángeles López de Ayala col·laborà amb Ferrer i Guàrdia i d’aquí neix la idea practicada a l’Escola Moderna de la coeducació de nens i nenes. El 10 de juliol de l’any 1910 organitzà la manifestació feminista més important i multitudinària. Ocuparen tot un tram de la Ronda Sant Pere, sota la bandera de l’emancipació de la dona, del lliurepensament i de la república amb la següents proclames –cal tenir present que els diaris eren en castellà–: ¡Adelante mujeres! A sustituir el fanatismo por la razón. A abrazarse al árbol divino de la emancipación de la conciencia, (...) Y sobre todo obreras de todos los oficios, dignas por todos los conceptos de la mayor veneración y simpatía». Sortiren al carrer entre 10.000 i 20.000 dones, però també hi hagueren manifestacions a Mataró (8.000), a Reus (6.000), a Manresa (5.000), a Palamós (3.000), etc. López de Ayala deia: «Instruïu les dones i haureu redimit el món». Ella s’havia relacionat molt amb la ciutat de Sabadell. Teresa Claramunt la gran líder obrera i feminista era de Sabadell i Isabel Vilà, membre de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) va ser la primera directora d’una escola, i ho va ser a Sabadell en una escola de la Institución Libre de Enseñanza. O sigui que feminisme burgès res de res. Els de la Lliga Regionalista se’ls posaven els pèls de punta només de sentir els noms d’aquestes dones valeroses.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

To Top