Un fort terratrèmol de magnitud 6,4 va sacsejar al matí de diumenge la turística illa indonèsia de Lombok, a l’est de l’arxipièlag. Almenys 16 persones van morir i més de 160 van resultar ferides. Milers d’edificis i famílies s’han vist afectades; entre ells, dos ‘trekkers’ sabadellencs, el Marc Fradera i Nora Girbau, que es trobaven molt a prop de l’epicentre quan tot va passar. Tots dos es troben bé, però ens han enviat aquesta crònica explicant-nos en primera persona com van viure el moviment tel·lúric:
El Mont Rinjani mesura 3.726 metres, i un triga vuit hores i mitja en pujar i quatre en baixar. No són unes dades qualssevol: el Rinjani és un challenge tant físicament com esportivament molt conegut al continent asiàtic. Així ho va estar per a nosaltres. Alguns trams en l’ascens -sobretot el quilòmetre final- marquen un desnivell tal que, per fer un pas endavant, a vegades se n’ha de fer dos enrere. El sòl arenós i rocallós es fa costós, sobretot quan les energies comencen a defallir. Tot i això, tot l’esforç es veu compensat en poder admirar una sortida del Sol d’una bellesa absolutament indescriptible.
Són les 6:40h del matí del diumenge 29 de juliol, i ens trobem al cim. Alguns trekkers encara estan acabant d’assaborir els gentils rajos del Sol acabat de llevar, i altres, com nosaltres, decideixen fer via cresta avall, ja que l’espai és limitat i s’hi han acumulat molts curiosos. Mentre baixem pel relliscós sòl de la cresta descendent que rodeja el cim, sembla que perdo l’equilibri i la noció de l’espai.
Potser és l’alçada i la impressió de les impactants vistes ara que ja és de dia, però de cop se senten crits dels guies nadius i tothom s’ajup a terra, que comença a grinyolar i grunyir des de les entranyes i de manera aterridora. De mentre, s’albira una espècie de fumarada des de l’interior del cràter que rodeja el pic del Rinjani.
Són les 6:47h del matí i acabem de patir un terratrèmol de magnitud 6.5 de l’escala de Richter a escassos metres de l’epicentre i a gairebé quatre quilòmetres sobre el nivell del mar. Aquestes sacsejades, tot i que no tan intenses com la primera, es van repetint durant el frenètic descens que tracem els trekkers. Els guies estan desolats malgrat que ho intenten dissimular.
Una casa derruïda pel terratrèmol / EFE
No parem de córrer, ens intentem ajudar, hem de fer camí a velocitat punta per l’aresta contrària a la del cràter, on el terra encara és més difícil de controlar. S’aixeca gran quantitat de pols de la sorra que trepitgem i un sol error et pot fer caure de dalt a baix. El terror s’ha apoderat de les nostres ànimes en mil·lèsimes de segon, i les llàgrimes de desesperació es fan inevitables. Hi ha hagut companys que han pujat amb nosaltres i que no l’han pogut baixar en vida. Per ells, gràcies pel camí compartit i, de tot cor, descanseu en pau. Pels centenars de ferits, volem desitjar-vos una recuperació el més completa i aviat possible.
Indonèsia és un país culturalment molt divers i interessant, enormement enriquidor de visitar, amb un entorn natural extasiant i on els ciutadans, malgrat et volen fer pagar més del compte, no perden mai el somriure. Aquesta seria la conclusió d’una visita a Indonèsia “normal”. Però a partir d’avui, recordarem aquest viatge amb imatges com, per exemple, el fet de trobar-nos al mig del veloç descens d’un Rinjani destruint-se on portàvem gairebé 12h sense menjar, i on el Marc pregunta si tenim reserves i una mà totalment anònima ens dóna una barreta que probablement el propietari portava carregant des de l’inici de la travessia.
I ens la brinda. Així. Sense esperar res a canvi. Sense ni poder-li veure la cara i agrair-li eternament aquest gest. O bé quan ens aferrem uns als altres perquè, si algú cau, ho fem tots, i si ens salvem, també l’èxit sigui conjunt. O quan els porters, que han de carregar amb més de 35kg a les seves esquenes per donar-nos comoditat als trekkers, tenen l’opció d’abandonar la zona perillosa, però esperen als seus clients i els ajuden, com també vam ajudar-los a ells per alliberar pes als més valents que ho van voler salvar tot.
Per tant, avui hem après a valorar les capacitats humanes com probablement mai les havíem apreciat. Sota condicions extremes, som capaços de donar sense rebre. D’ajudar sense proposar-nos-ho. De córrer i córrer per tu i per als demés sense notar cansament. De fer favors a desconeguts sense poder ni voler buscar excuses.
I per això, i molt més, tornem a casa amb molts deures pendents. Moltes gràcies i molta sort, companys!
