Així van viure dos sabadellencs el terratrèmol de l'illa de Lombok, a Indonèsia

Un fort terratrèmol de magnitud 6,4 va sacsejar al matí de diumenge la turística illa indonèsia de Lombok, a l'est de l'arxipièlag. Almenys 16 persones van morir i més de 160 van resultar ferides. Milers d'edificis i famílies s'han vist afectades; entre ells, dos 'trekkers' sabadellencs, el Marc Fradera i Nora Girbau, que es trobaven molt a prop de l'epicentre quan tot va passar. Tots dos es troben bé, però ens han enviat aquesta crònica explicant-nos en primera persona com van viure el moviment tel·lúric: El Mont Rinjani mesura 3.726 metres, i un triga vuit hores i mitja en pujar i quatre en baixar. No són unes dades qualssevol: el Rinjani és un challenge tant físicament com esportivament molt conegut al continent asiàtic. Així ho va estar per a nosaltres. Alguns trams en l'ascens -sobretot el quilòmetre final- marquen un desnivell tal que, per fer un pas endavant, a vegades se n'ha de fer dos enrere. El sòl arenós i rocallós es fa costós, sobretot quan les energies comencen a defallir. Tot i això, tot l'esforç es veu compensat en poder admirar una sortida del Sol d'una bellesa absolutament indescriptible. Són les 6:40h del matí del diumenge 29 de juliol, i ens trobem al cim. Alguns trekkers encara estan acabant d'assaborir els gentils rajos del Sol acabat de llevar, i altres, com nosaltres, decideixen fer via cresta avall, ja que l'espai és limitat i s'hi han acumulat molts curiosos. Mentre baixem pel relliscós sòl de la cresta descendent que rodeja el cim, sembla que perdo l'equilibri i la noció de l'espai. Potser és l'alçada i la impressió de les impactants vistes ara que ja és de dia, però de cop se senten crits dels guies nadius i tothom s'ajup a terra, que comença a grinyolar i grunyir des de les entranyes i de manera aterridora. De mentre, s'albira una espècie de fumarada des de l'interior del cràter que rodeja el pic del Rinjani. Són les 6:47h del matí i acabem de patir un terratrèmol de magnitud 6.5 de l'escala de Richter a escassos metres de l'epicentre i a gairebé quatre quilòmetres sobre el nivell del mar. Aquestes sacsejades, tot i que no tan intenses com la primera, es van repetint durant el frenètic descens que tracem els trekkers. Els guies estan desolats malgrat que ho intenten dissimular. [caption id="attachment_71453" align="aligncenter" width="900"] Una casa derruïda pel terratrèmol / EFE[/caption] No parem de córrer, ens intentem ajudar, hem de fer camí a velocitat punta per l'aresta contrària a la del cràter, on el terra encara és més difícil de controlar. S'aixeca gran quantitat de pols de la sorra que trepitgem i un sol error et pot fer caure de dalt a baix. El terror s'ha apoderat de les nostres ànimes en mil·lèsimes de segon, i les llàgrimes de desesperació es fan inevitables. Hi ha hagut companys que han pujat amb nosaltres i que no l'han pogut baixar en vida. Per ells, gràcies pel camí compartit i, de tot cor, descanseu en pau. Pels centenars de ferits, volem desitjar-vos una recuperació el més completa i aviat possible. Indonèsia és un país culturalment molt divers i interessant, enormement enriquidor de visitar, amb un entorn natural extasiant i on els ciutadans, malgrat et volen fer pagar més del compte, no perden mai el somriure. Aquesta seria la conclusió d'una visita a Indonèsia "normal". Però a partir d'avui, recordarem aquest viatge amb imatges com, per exemple, el fet de trobar-nos al mig del veloç descens d'un Rinjani destruint-se on portàvem gairebé 12h sense menjar, i on el Marc pregunta si tenim reserves i una mà totalment anònima ens dóna una barreta que probablement el propietari portava carregant des de l'inici de la travessia. I ens la brinda. Així. Sense esperar res a canvi. Sense ni poder-li veure la cara i agrair-li eternament aquest gest. O bé quan ens aferrem uns als altres perquè, si algú cau, ho fem tots, i si ens salvem, també l'èxit sigui conjunt. O quan els porters, que han de carregar amb més de 35kg a les seves esquenes per donar-nos comoditat als trekkers, tenen l'opció d'abandonar la zona perillosa, però esperen als seus clients i els ajuden, com també vam ajudar-los a ells per alliberar pes als més valents que ho van voler salvar tot. Per tant, avui hem après a valorar les capacitats humanes com probablement mai les havíem apreciat. Sota condicions extremes, som capaços de donar sense rebre. D'ajudar sense proposar-nos-ho. De córrer i córrer per tu i per als demés sense notar cansament. De fer favors a desconeguts sense poder ni voler buscar excuses. I per això, i molt més, tornem a casa amb molts deures pendents. Moltes gràcies i molta sort, companys!