Què seria d’una festa major sense una fira d’atraccions? Té un punt antic, com encallada en el temps, depèn de com amb un cert aire decadent, però té una capacitat d’atracció -potser per això es diu així-, que la fa una cita ineludible.
Quan hi vas ets conscient en sortiràs amb les butxaques escurades, però també que és un cop l’any, i ho fas per ells. Cada atracció costa mínim 3 euros i no dura més de dos minuts. Imagineu, dos fills, tres atraccions per cap…
A les fires només hi vas en tres situacions: de petit quan t’hi porten els pares, de pre-adolescent com una de les primeres activitats de festa major que pots escapar-te sense els pares, amb el seu permís, i quan tanques el cercle i els teus fills t’ho demanen -o exigeixen, més ben dit-.
Avui no me n’he pogut escapar. Abans d’anar a veure els concerts grans de la nit –Ramon Mirabet i Macaco- hem passat la tarda entre crits d’adolescents histèrics balancejant-se al vaixell pirata, l’animador de les curses de camells, l’home de la tómbola i aquella so de botzina dels autos de xoc tan característic.
Com que en volia escriure una crònica, avui m’hi he fixat més que altres vegades. La fira està ple de coses que ja hi eren quan hi venia de petit i sembla que no hagin canviat gens. M’agrada pensar que la seguretat segur que s’ha posat al dia, però és com entrar en el túnel de temps: núvols de sucre, pomes caramelitzades, pesca ànecs (amb regals dels xinos), els cavallets, autos de xoc, el ‘saltamontes’, dispara balins, carreres de camells, el tren de la bruixa…
Ja està. Un cop l’any no fa mal. N’he sortit més pobre, però ells més feliços, i això no té preu.
