[Per Antoni Dalmases, escriptor]
Es veu que som pocs… Diuen els entesos (?) que dos milions de persones anant a votar enmig de garrotades, acusacions i insults televisats són pocs. I ja se sap que les minories fan nosa… Els diaris, sempre atents a explicar totes les coses que només saben a mitges, ho donen per bo i repeteixen que no comptarem fins que els partidaris d’empresonar-nos, els mateixos que ens estomaquen amb entusiasme patriòtic, el club de fans de l’a por ellos, oé! (ellos som nosaltres) se’ns ajuntin en fraternal abraçada. Hi ha fins i tot un home del govern que va anar a Anglaterra per dir que no s’amoïnessin, que fins que no siguem molts més, no cal que ens escoltin. (És dels nostres o dels a por ellos, aquest home?).
A més, els cranis privilegiats que dominen l’opinió pública publicada i publicitària hi afegeixen que hem de fer autocrítica i avançar. Que potser ens van pegar i ens insulten, menyspreen, amenacen, escridassen, empresonen i persegueixen per culpa nostra, perquè ens pensàvem que teníem drets i amb aquesta candidesa que ratlla la indecència, de creure que tots els humans tenen drets humans no es pot anar pel món, que com més bèstia ets, més drets tens, aquí i als Emirats Àrabs. Doncs bé, enllestim: fem autocrítica i proposta.
I a això s’han aplicat els savis de la cosa de l’Ensenyament, sempre a l’avantguarda, que han començat la campanya per fer-se perdonar i eixamplar la base. Per aquest motiu, orfes de problemes immediats, han inventat, amb la intenció d’animar la monotonia de presons/judicis/amenaces/exilis/detencions, “un nou model lingüístic” per a l’ensenyament, en aquest país on el problema lingüístic és… que parlem català! (Admeto que sense el català el problema lingüístic seria nul, com el de l’Aragó, Segòvia o les Hurdes, per dir uns pocs dels bells indrets sense problema lingüístic).
Es tracta, ras i curt, d’eixamplar la base fent que tots els idiomes del món –que són iguals i tenen tots els drets, és clar!– siguin utilitzats als nostres centres d’ensenyament. Que un nombre alarmant dels escolars i estudiants d’avui no sàpiguen utilitzar el català no té cap importància en el món global. Que l’escriguin ignorant l’ortografia fabriana per antiga, tampoc té el més mínim interès: la qüestió és que aquí tothom se senti com a casa (si és que hi ha cases d’algú). Que no calgui saber català, per viure a Catalunya, vaja. No vull cansar el lector amb exemples i detalls. Vaig al gra i proposo la solució més segura, infal·lible i definitiva per eixamplar la base, tot fent l’autocrítica total. S’ha acabat de perdre el temps.
Hi ha una llengua que és la que usen per entendre’s els escolars de totes les edats i poblacions d’aquest racó de món, que coincideix amb la llengua dels de l’a por ellos. Si decidim que tothom ho faci tot en aquest idioma a partir, posem per cas, del mes vinent, s’haurà acabat, no només el conflicte lingüístic, sinó que serem estimats, abraçats i felicitats pels de les porres, pels jutges i fins pels individus que ens insulten des de la tribuna d’oradors o les emissores de televisió i ràdio. I cada dia, en sortir al carrer, ens sentirem integrants d’una base enorme i compacta, que gaudeix de la dependència amb posat feliç i consciència impol·luta. I serem molts! Molts!
En termes futbolístics (tot i renunciar a tenir seleccions de res, per no molestar) és indubtable que marquem uns gols preciosos… Llàstima que siguin a la nostra pròpia porteria i, és clar, perdem per golejada. Ara, els contrincants estan tan contents que gairebé ens abracen!
Caldrà memòria, si tornem a votar…
