[Per Víctor Patsi, periodista]
El bombardeig es resumeix en dues paraules: negre i divendres. Llegit, així, ni fu ni fa. Pronunciat en anglès, bingo! Black Friday, a comprar que hi falta gent! Caram, si sona bé i tot!
Musicalment parlant, estaríem entre el Black is black de Los Bravos, cantat per Mike Kennedy (èxit espaterrant el seu dia) i el Friday I’m in love dels britànics The Cure, l’últim Top 40 als Estats Units de la banda liderada per Robert Smith (posem-nos dempeus), aquell paio inconfusible de cabells negres, entre encrespats i rostits, llavis vermells i ratlla als ulls, fosca com la nit. El tema va ser escollit vídeo musical de l’any per la cadena MTV. Uns ho van petar el 1966; els altres, el 1992; i el Black Friday de marres, el que no es canta, sinó que es paga, ho ha recontrapetat fa no res, de quatre anys cap aquí.
La percepció del temps és molt punyetera. Això del Black Friday ho arrenca la multinacional Apple fa deu anys. I no va ser fins als últims quatre que uns i altres han pujat al carro. Un carro que va com una bala, tot sigui dit. La qüestió és no enganxar-t’hi els dits. És a dir, no comprar ni acabar pagant més del que realment necessites. I evitar caure seduït als cants de sirena –i n’hi ha molts, massa, excessius!– que veus i sents.
Em poso a mi mateix d’exemple. Surto de nedar del Cercle Sabadellès. Abans de pujar al cotxe i seguir camí cap a la feina, pit-stop ràpid a la cafeteria. Dos diaris damunt de la taula. Mundo Deportivo i El Periódico, dos diaris de dos grups empresarials diferents (Godó i Zeta). A la contraportada de cadascun, mateix anunci, del Black Friday, a pàgina sencera d’uns que presumien de no ser tontos. Agafo el telèfon i miro el correu. Obro parèntesi. Torno a la falsa percepció del temps. Sabeu quan va sortir el primer iPhone? (4gb, pantalla de 3,5”) 11 anys clavats. Ves per on, va ser, res, uns mesos abans del primer Black Friday que Apple es va treure de la màniga. Una fórmula comercial que durava un dia, només un dia!
Tanco parèntesi. Torno a agafar el telèfon, repasso el correu i, per ordre d’aparició, em trobo això: El Tenedor, Bodeboca, Atrápalo, Vinoselección, Ryanair, Salomon, Deporvillage, Photobox, ClubWala… i no cal dir els recontrapesats de Jazztel –impossible desfer-se d’ells, donar-te de baixa, són com els vampirs, no es moren mai!– Tots els correus comercials que tenim associats al correu, tots, arrenquen amb les paraules Black Friday.
Se suposa que no has de caure en el parany de comprar impulsivament. Que has de tenir clar què vols i quant et vols gastar per no caure de quatre potes en aquesta temptadora megaoferta de tot, a totes hores. Perquè el descompte hi és segur. Coi, t’ho diuen fins a la sopa. Doncs jo sé què vull de fa dies, una única cosa, ullada, estudiada, només una! M’espero al coi de Black Friday de fa dies, he aguantat la maleïda temptació fins al dia de marres, divendres 23 de novembre i cagada pastoret. El telèfon nou que ha de jubilar el ferro que té la sogra (quina gran senyora, la Marisol!) no ha baixat de preu. Enlloc. Black Friday, I’m NOT in love with you.
