[Per Clara Soley Manuel, escriptora i membre del col·lectiu Pere Quart]
No sé pas si hi ha una manera de ser sabadellenca. Una identitat pròpia. Tampoc em perdre la son, però em desperta la curiositat. La cosa de la identitat, ja ho sabem prou, és complexa i, fins i tot, perillosa. Tot i així, com a pretext per rumiar una mica sobre Sabadell i com ens pensem, enfilo per aquí, a la manera hamletiana, però d’estar per casa.
Perquè… Hi ha algun tret que ens identifica? Què hi ha que ens faci… confraternitzar? I a la ment, inevitablement i burleta, em ressona la gran maledicció: A Sabadell, cadascú va per ell. (I, de seguit, el Sabadell, mala pell, que enllaça amb el maliciós consol de Terrassa, mala raça). Mala peça al teler, doncs. Si hem de fer cas a la dita, patim un egoisme ancestral, som gent que anem, per definició, a la nostra, i que no som de fiar.
Hi rumio un pèl més. Em recordo dels versos d’Oliver a Joan Maragall, al poema Cent anys de Joan Maragall, quan el compara amb els poetes catalans, amb la tendència general a ser cautelosos, prudents i parlar amb poca franquesa, així és on li recorda els orígens sabadellencs: (…) Don Joan, excusi la franquesa; però no oblidi / que vostè i jo venim de Sabadell / poble d’estar per casa. / Al capdavall som bàrbars.
Això ja té més gràcia. Entenguem-nos, ser bàrbar, com suggereix Oliver, no voldria dir coses com comportar-se com un carallot sense escrúpols…., en el sentit que li dona el nostre poeta és més aviat positiu. Vol dir alguna cosa com ser d’una franquesa abassegadora, d’una franquesa que espanta. Caram, així els sabadellencs i sabadellenques som uns homes i unes dones sense deliris de grandesa, una mica per domesticar, i això, en un món de mones amb ínfules i molta hipocresia, pot ser ben bé un elogi.
Evidentment, el mite de la identitat també s’alimenta de les comparacions, inevitables i odioses… Així, una mica per riure, em torna l’antiquíssima rivalitat amb Terrassa, amb qui encara mig de broma –o no tant– encara ens mirem de reüll i fem que ens ignorem mútuament. En aquesta relació hi ha la dita inquietant: un senyor de Terrassa, un home de Sabadell.
Descobreixo que té una possible explicació històrica que pot lligar amb el que diu Oliver: al procés de la industrialització d’ambdues ciutats, la classe industrial de Terrassa va esdevenir molt més preocupada per mantenir la seva posició i més allunyada de les classes obreres, mentre que a Sabadell hi hagué més permeabilitat social. La burgesia sabadellenca, resultà, doncs, tot i adinerada, més planera, amb menys fums, amb un estil menys caciquil que els de Terrassa.
Ser o no Ser de Sabadell….i ara, què caram vol dir? Entre tot, mentre medito hamletianament a la manera d’estar per casa, m’arriba el lament que fa dies, potser anys, ressona a molts llocs, que s’escampa amarg i que pregona que la cultura aquí a casa nostra fa aigües… que li hem de cantar les absoltes. I cau, de nou, el mantra, com una llosa… és que a Sabadell cadascú va per ell.
I com que estic hamletiana i, per tant, dubto de tot, també em poso a dubtar d’aquest egoisme, més que res perquè el tòpic no ens acabi amargant més del compte.
Com a millor a antídot contra la maledicció, hi podem contraposar el nostre humor. Així, ens fotrem del dramatisme. Hi podem contraposar també el nostre tarannà d’estar per casa… Perquè, caram, déu n’hi do el que anem fent amb una sabata i una espardenya! Feu un cop d’ull a l’oferta cultural: tenim un munt de clubs de lectura, oportunitats per gaudir de la dansa contemporània, del teatre musical, de presentacions de llibres, documentals, òpera… Potser ens cal valorar-ho una mica, quan ens agafa l’atac de malenconia.
Ser o no ser de Sabadell…? Tant se val, siguem el que siguem, abandonem una mica l’amargor i siguem més entusiastes, més generosos, valorem-nos més, i siguem del tot més bàrbars, en el sentit del poeta Oliver! (Els senyors de Terrassa i tot ens tindran enveja, ha!).
