Oci i cultura

5 poemes sabadellencs per celebrar el Dia Mundial de la Poesia

Una estatua a un jardí / CEDIDA (Nicolas Gras / Unsplash)
[Guillermo Altarriba / Jaume Mas Roma]

On és ara la poesia de Sabadell? Fa uns anys, la UNESCO va decidir que -una mica per capritxo, una mica per compromís- el 21 de març seria el Dia Mundial de la Poesia. Aquest dia ha arribat i ara ens toca -una mica per compromís, una mica per capritxo- buscar on s’oculta la poesia de Sabadell.

A més dels autors individuals -com Feliu Formosa, Josep Ramon Bach o Roc Casagran-, un nom fonamental per entendre la poesia sabadellenca dels darrers vint anys és el de Papers de Versàlia. Aquesta associació de poetes va néixer el 2001 a partir d’un recital líric per a la Festa Major, i no ha deixat de dinamitzar el seu àmbit des d’aleshores.

El grup està integrat avui per cinc autors: Josep Gerona, Marcel Ayats, Josep Mª Ripoll, Esteban Martínez i Quilo Martínez. Junts, porten 18 anys promovent la creació poètica i la difusió, editant llibres de poetes locals i quaderns sobre poetes internacionals.  “Crec que donem una riquesa a Sabadell força important”, comenta Ayats, per a qui la poesia aporta sensibilitat i esperit crític.

A més de difusors, però, tots cinc són poetes, amb la seva pròpia mirada i la seva veu particular. En aquest Dia Mundial de la Poesia, volem destacar les seves visions:

Josep Gerona

  • “Vaig començar a escriure poesia durant l’adolescència, i ja no he parat. Per mi, la creació lírica és una necessitat, em fa sentir bé: no té necessàriament un objectiu pràctic”

PARLAR AMB TU

Parlar amb tu en un poema no és fàcil ni difícil.
El que més em costa sempre és saber què dir-te.
Si jo comptés, com ell, amb la veu èpica
-la faria servir només per parlar amb tu?
Hauria de creure primer que no faig un soliloqui,
que és possible l’epopeia del diàleg amb els morts.
. . 
Parlar amb tu potser ja no ho puc fer amb les paraules.
Els records se m’han fet imatges sòlides
com objectes o elements naturals.
Intercanviem mirades o simplement ullades
des de la terra als núvols, saltant més enllà
dels límits dels horitzons -hi ha el teu esguard.
. . 
Parlar amb tu AQUÍ on vàrem viure junts.
Si la vida no fos, per la incertesa temporal de les generacions,
un episodi contingent perdut entre els eons, les eres i les èpoques,
un breu accident -o un miracle si trobéssim la metàfora bona
per estirar el temps pels seus extrems encongits
fins a fer-lo circular, eternament present.

(Per a la meva filla Maria, el día del seu sant. 14-15 d’agost de 2018)

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Marcel Ayats

  • “Ara entenc la poesia com una barreja entre la lírica i la filosofia, entre la veritat plural, oberta a interpretació, i el camí lent de refleció i silenci. Molts dels meus poemes -com els inclosos al meu darrer llibre, Diví és inferior a terrenal– són reflexions o aforismes que responen a tot allò que veiem en la societat. Davant aquest fangar de dades i informacions banals, superficials o falses, el silenci és un acte provocador, gairebé terrorista. Els meus anteriors treballs empraven un llenguatge molt líric i molt poètic, però darrerament busco assolir allò que deia Nietzsche: “per parlar profund, has de parlar clar”. Arribar a aquest llenguatge em va costar gairebé deu anys de no publicar res!”

EL QUE COMPTA ÉS L’ACCIÓ

Malgrat que a l’univers
hi ha milers i milers de sols,
quan aquí a la Terra hi arriba la nit
no n’hi ha cap
que s’hi acosti
i ens empari de la fosca.
Només l’home,
un ésser fràgil i menut
enmig de tanta gegantor,
amb paciència, destresa i enginy ha estat capaç
d’encendre el llum
i foragitar la foscor.
Al llarg de la història, cada època i cada poble ha lloat i venerat
la paraula sagrada
dels seus déus.
Però malgrat que tots ells han presumit
de grans poders
i han fet esment
de llamineres promeses, quan aquí a la Terra
s’hi atansa la nit, sempre és el mateix:
ni la paraula aigua ens mulla
ni la paraula amor
ens abraça.

(Del llibre Diví és inferior a terrenal)

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Josep Mª Ripoll

  • “A mi, l’interès de la poesia em ve de bastant jove, però he tingut alts i baixos, ja que vaig estar gairebé 20 anys sense escriure res. Abans em preocupava molt per la forma, però ara tinc un estil més lliure, que defuig els esquemes més predeterminats. Faig una poesia arrelada a la meva realitat, al meu dia a día, tot i que m’agrada anar més enllà, fer un art més interioritzat, més abstracte”

DOS

Han estat sempre dos.
El primer és el més fort,
astut, rialler i hàbil,
i és el que surt als diaris
i el que té les respostes
i somriu a les fotos
i no palpa el fracàs.

Sóc el segon. Estima’m.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Esteban Martínez

  • “Sempre es diu que el gènere pateix una crisi, però sempre ha estat minoritari. Sempre s’ha considerat la poesia un gènere per a les elits, i -si ben és cert que aquest és un problema de fa molts anys- el pitjor moment de la poesia podria per l’excés de frivolització, perquè gent amb versos de poca qualitat tingui massa ressonància. Hi ha un tret comú al llarg de la meva trajectòria: el pessimisme. Una percepció amb poques llums, felicitat i optimisme”

ORIENTAL

¿Conoces mejor el mundo?
No.
¿Lo amas más?
Tampoco.
Entonces,
¿por qué escribes, poeta mío?
Para echarlo cada vez menos
de menos.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Quilo Martínez

  • “Yo creo que la poesía es un ejercicio constante de expresión interior, de búsqueda de la verdad, de mirar el mundo que nos rodea en su profundidad, tomando postura ante él y expresando lo que se siente. Escribo desde muy joven. Siempre he sentido la necesidad de expresar lo que llevo dentro y así nace en mí la poesía. Sigo escribiendo porque es una necesidad vital. Aunque un ictus que tuve hace unos años me ha dejado hemipléjico y algo tocada la voz, mi amor por la poesía sigue y continúo escribiendo porque en mi ya es una cosa natural, todo lo que me sorprende, me cuestiona o mis recuerdos son fuente de mi poesía actual”

PODRÍAMOS EMPEZAR DE NUEVO

Podríamos empezar de nuevo
y que el cuento comenzara de otra forma.

En el principio existía el verbo
y a través de la palabra se entendían los hombres,
pero vino la nube
y después la lluvia y la tormenta
el embaucador
el mentiroso
el ladrón de guante blanco
el deshonesto
y así fue creciendo la madeja
y vino el imputado
el cómplice
el sorprendido
el cabeza de turco
el sin quererlo…
y la corrupción se hizo tan grande
que no hay nadie que se salve del desastre.

Podríamos empezar de nuevo
y construir un mundo diferente.
Que el agua salga limpia en todas las vertientes
Que se abran las ventanas y que penetre el aire
Que el cielo sea azul y se alejen las nubes
Que valles y montañas se nos llenen de flores.

Podríamos empezar de nuevo
y construir un mundo diferente.

Que no existan directores adjuntos
ni consejos de administración con exministros
ni asesores internacionales
ni secretarios ejecutivos
ni consejeros independientes
ni asesores externos
ni expresidentes de gobierno con altos cargos
en grandes empresas
ni sociedades secretas
ni cofradías de sobornos
ni mentiras gubernamentales
ni sobres a la sombra.

Un mundo donde no quepan
los futbolistas de élite
los modelos
los notarios
corredores de bolsa
acumuladores de dinero
cantantes de currículum
piratas informáticos
aristócratas de cuello alto
tránsfugas por conveniencia
políticos de profesión
jefes de protocolo.

Podríamos empezar de nuevo.
Que el viento fuera suave
el aire respirable
y las olas del mar acariciaran con calma
la arena de las playas.
Que los pájaros cantaran al unísono
y el frescor de los árboles hicieran más fácil el camino.

Podríamos…

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top