ANTONI DALMASES

Temps regirats

[Per Antoni Dalmases, escriptor]

Advocats i encausats en el judici del procés en una imatge d’arxiu / ACN

Soc dels que no miren el judici per televisió. En segueixo fragments i resums que m’arriben per totes bandes i en llegeixo algun comentari dels mitjans en què confio. Hi penso molt, diverses vegades al dia. En parlo –poc– amb la meva gent, perquè ja ens ho tenim tot dit i estem tips de constatar fins a quins graus infrahumans i salvatges poden arribar alguns éssers. El que cansa és la maldat. A vegades, al límit, no podem evitar riure’ns de la perplexitat que produeix adonar-se de quins contemporanis tenim al voltant. I, sí, escoltar què diuen i com parlen produeix una barreja de fàstic i hilaritat trista que dona la mesura del país que ens ha tocat viure, malgrat que –ingenus– crèiem que tot havia evolucionat.

Ens revolta la tristesa, la ràbia (que se’ns nota a la mirada i tot, diuen) i la impotència per superar el dolor produït per la dictadura de la maldat cutre. Però cal treballar, conviure amb la bona gent i mirar d’avançar sense contagiar-se gaire de la barbàrie, preservar la intimitat i el sentit de l’humor. Cal, en fi, sentir allò que se’n diu vida, trobar sortides que permetin creure que encara queda humanitat, bondat i intel·ligència (quines belles paraules, oi?), que es podrien resumir en la dita que sembla intraduïble: “Viu i deixa viure”.

Tothom deu buscar les seves escapatòries per retrobar la serenitat, la intimitat, l’espai i el reducte per mantenir-se humà. Jo també. I sense voler donar lliçons de res, explicaré un dels recursos que em permeten sentir-me persona.

Els humans tenim la sort i el privilegi de la paraula, que serveix per pensar i, sovint, salva. I parlem molt, és clar. Però davant de l’allau de barbàrie, arriba un moment que ja no sabem què dir de les mentides i els mentiders que ens ofeguen –segurament el mateix capità Haddock quedaria curt!–. Potser és, doncs, moment d’escoltar. Però no d’escoltar donant voltes a la mateixa sínia que ens han parat els psicòpates, no. D’escoltar gent sensata, d’acostar-nos a reflexions, idees i paraules que ens conforten i ens refermen en el nostre dret a ser persones. Em refereixo, és clar, als llibres, als textos que neixen d’un exercici de pensament sòlid i sincer, d’interrogants que es poden compartir, d’un desig de recerca per suggerir, per acompanyar i proposar. Parlo dels bons textos, fets de bones paraules.

I d’entre les moltes possibilitats dins de relats o assaigs que posen ordre a aquest caos malèvol que ens forcen a viure, un servidor ha pres una opció senzilla que potser fa servei a algú: sempre que puc, una estona abans d’anar a dormir, agafo algun llibre de poesia i llegeixo uns quants versos, amb calma, a poc a poc, fent meves les paraules del poeta. Això em reconforta, m’esborra els disbarats sentits al llarg del dia, m’allunya dels troglodites i em dona una certa pau.

Podria deixar-me dur per les vides, sovint apassionants, d’una novel·la o buscar respostes en algun assaig intel·ligent, però he optat per la poesia com a darrer pas del dia que em reconcilia amb el món i la gent normal. Amb els poetes, amb la cultura escrita dels que aprofundeixen en la vida amb metàfores visuals, versos treballats i paraules esmolades, precises, per fer-nos sentir la humanitat dins l’ànima, íntimament i amb força.

Sempre hi ha els versos d’un poeta que se’ns fa amic. Avui, per exemple, abans d’anar a dormir, he trobat un llibre recent del poeta sabadellenc Marcel Ayats que es diu Diví és inferior a terrenal, que acaba el poema Obstinato amb aquests versos: “Només els peixos morts // neden a favor del corrent”. Som persones perquè resistim!

Ve Sant Jordi. Pel vostre bé, pel bé de tots: en aquests temps regirats no us oblideu dels poetes! Busqueu-los! Llegiu-los!

Comentaris
To Top