La cinquena i darrera victòria d’Antoni Farrés –aquesta vegada, Els Verds sumats a la candidatura d’Iniciativa per Catalunya (IC-EV)– va culminar amb uns altres comicis sense sorpreses. “Havia arribat un punt en què al Toni gairebé no li calia fer campanya per guanyar”, recorda Olga Jiménez, que integrava la seva llista aquell any i es va convertir en la regidora més jove al ple municipal.
Amb un 51% dels vots –dos punts més que a les darreres eleccions, de fet–, Farrés va aglutinar una altra majoria absoluta, i es va imposar als seus dos principals adversaris, Jordi Casas (CiU) i Oriol Civil (PSC). Mentre que IC-EV mantenia el nombre de regidors (15), els convergents en perdien dos i els socialistes, un. “És curiós com han canviat les coses –reflexiona Civil–, els pesos pesants del PSC que van venir als actes a Sabadell foren en Narcís Serra i en Josep Borrell!”.
Els tres escons que van perdre PSC i CiU els va guanyar el PP de Carles Gorina, que va passar de zero a tres regidors, entrant al ple per primer cop. ERC, per la seva banda, no va aconseguir entrar al consistori malgrat que va duplicar els resultats obtinguts el 1991: va passar de 1.645 vots a 3.165.
Tres candidats ben diferents
Entre Farrés, Casas i Civil, la campanya va ser relativament tranquil·la, malgrat alguns xocs pujats de to, especialment pel que fa a la campanya convergent, titllada de guerra bruta: a les primeres declaracions després de guanyar, Farrés criticava Casas dient-li que havia estat derrotat “per utilitzar la calúmnia, la mentida i per pensar que Sabadell és Amèrica”. De fet, a la direcció nacional de CiU no li va agradar la campanya de Casas, i el 1999 ja no va ser el cap de llista.
“Érem tres candidats ben diferents”, remarca Civil, per a qui els temes de debat que van marcar la campanya van ser els habituals, com fer compatible la gestió de la ciutat amb donar més joc a la gent o facilitar l’accés a la feina dels joves. “Alguns punts calents eren la utilització dels centres cívics, instàncies de ciutadans que no es contestaven, la necessitat de més atenció al manteniment de la ciutat o reequilibrar els diversos pols o centres d’interès cívic i comercial”, explica.
Olga Jiménez, per la seva banda, destaca que la campanya de Farrés del 1995 era –d’alguna manera– la culminació d’un projecte de ciutat. “Va començar reconstruint els barris, va continuar pel centre i en aquell moment el seu discurs ja estava centrat en el futur, a evitar una escletxa digital a la població”, apunta l’exregidora.
Pel que fa a la participació, va pujar gairebé vuit punts respecte a les eleccions del 1991: d’un 52,3% es va passar a un 60%. Una dada rellevant és que per primera vegada IC-EV es va convertir en la força política més votada al districte del Centre, amb el 38,5% dels vots.
El final d’una etapa
El mandat del 91-95 havia tancat una de les obres més ambicioses de Farrés: l’Eix Macià i el Parc Catalunya. Començava així un mandat que, mirat en perspectiva –comenta Jiménez–, va ser de transició.
Tot i això, no va començar mancada de notícies: aquell mateix any, Farrés va saltar a les portades de la premsa nacional quan el gerent de la constructora COPCISA, Benet Carbonell, va anar a felicitar-lo per la reelecció amb tres milions de pessetes sota el braç. L’alcalde es va aixecar immediatament i va presentar tot seguit una denúncia contra Carbonell per intent de suborn.
També va ser l’any en què el govern, l’oposició i diversos agents de la societat civil van visitar la ciutat de Sarajevo, assetjada pels serbis. “Estic molt agraïda d’haver pogut viure aquell mandat, perquè vaig poder aprendre de grans polítics”, explica Jiménez, que va ser una de les moltes cares noves que van integrar la llista d’IC-EV aquell any.
L’any 1997, Farrés va anunciar que renunciava a optar a un sisè mandat –adduïa “desubicació política”– i el PSC va fer un pacte de govern amb IC-EV. “Malgrat no assumir responsabilitats de gestió, això va incrementar –amb més o menys bons resultats– la nostra cooperació a la gestió municipal”, recorda Civil.
