Sant Jordi és un dia per crear literatura. Per això, des del D.S. hem demanat a quatre autors sabadellencs que escriguin un conte a partir d’una mateixa frase, una versió de l’inici d’A sang freda, de Truman Capote. Aquesta és la història de la Montse Barderi.
/ IL·LUSTRACIÓ: GUILLERMO ALTARRIBA
El poble de Sabadell es troba les elevades planícies de blat de l’oest del Vallès, una zona solitària que alguns habitants de la comarca anomenen allà. Viure a allà és una mica com quan demanes on és això i et contesten que està allà, o expliques que has trobat daixonses quan passaves per més amunt d’allò.
És ben bé com saber –sense calculadora– quants germans va tenir el pare de Teresa Pàmies quan escriu: “Jo, Tomàs Pàmies i Pla, vaig néixer a Balaguer l’any 1889, a can Rossell. Soc fill de pares molt pobres, honrats i treballadors: però, a causa del temperament, forts de sang, es carregaven de fills. Segons més tard vaig saber, jo era el que feia sis quan només en vivien tres, però després encara en van venir dos i en va morir un. Això fa que fóssim quatre”.
Quants eren? Som nosaltres pobres, honrats i treballadors? Una mica més pobres, segur. Sobretot les que res han amagat amb nombres negres i només saben fer el compte de la vella. Som com els que mengen sopes de cabres i vam néixer amb el cervell sota el ventre? Els d’allà, com els d’aquí, som sobretot fills dels mots de Luther King: sagnem igual encara que siguem ben diferents.
La veritat és que ser d’allà té molts avantatges, perquè ho tenim tot aquí. Som el que diuen una ciutat mitjana amb tots, tots els serveis. Excepte la necessitat de la cultura: la vida cultural no acaba d’arrencar. Amb sort, podrem veure un espectacle de gira que ja ha vist tothom o quedar-nos parats davant la porta fermada de la Casa Taulé on mai més escoltarem les veus inoblidables del cicle Elles. Alguna cosa no fem bé, o no podem fer bé de cap de les maneres.
Estimem realment a allà? Allà, aquell lloc inabastable que sempre queda una mica més lluny i no hi arribes mai, perquè si hi arribessis viuries aquí i no allà. Allà és el nom dels somnis, dels inabastables, de les utopies inassolibles però orientadores. Allà és sobretot un amor impossible. Com quan Joan Oliver diu que troba a faltar aquella rambla tan lletjota. I al final, com malalts de tifus negre, t’adones que o bé t’instal·les en la melangia o te’n vas més enllà d’enllà, fins que els contorns de la felicitat arribi un moment que se t’esborrin.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Montse Barderi (1969) és escriptora, periodista i filòsofa, especialista en estudis de gènere. Ha publicat un bon grapat de llibres -com Perdre per guanyar, Los arcos del agua o El amor no duele-, però la seva darrera obra és el llibre de relats il·lustrat Dones úniques: una sèrie de 86 retrats de dones inoblidables dels Països catalans. Aquest 2019, a més, és comissària de l’Any Teresa Pàmies.
