[Per Anna Garcia Garay, poeta]
Fer l’agost a l’abril és possible. No, no parlem pas de canvi climàtic sinó del cas del típic autor mediàtic que publica llibre per Sant Jordi. Aquell que apareix a totes i cadascuna de les innumerables llistes de llibres recomanats per regalar el dia en què es baten tots els rècords en xifres de vendes. Aquell que segurament no ha escrit ni una sola paraula del llibre que duu la seva foto a la contraportada. Aquell que aquest dimarts es passarà tota la jornada signant exemplars del seu best-seller a diverses parades i llibreries, amb una agenda atapeïda, un somriure postís al rostre, la Montblanc a punt, una dedicatòria estàndard i el pensament ben lluny, a anys llum d’una Rambla on no cap ni una agulla, mirant d’esbrinar quin serà l’import que figurarà a la liquidació de drets d’autor. No, també parlem dels majoristes del mercat de la flor i de les floristeries que venen roses a preu d’or, així com de les fleques i pastisseries que comercialitzen pans i pastissos exclusius d’aquesta diada. Sant Jordi, la princesa i el drac han passat a formar part de l’engranatge del capitalisme, com tantes altres tradicions.
En el cas de les llibreries –que ja fa setmanes que han començat a patir els efectes de la diada logísticament parlant–, la caixa sona aquell dia sense cap esforç empesa per la inèrcia de la celebració, però el fantasma del què-farem-la-resta-de-l’any-per-aconseguir-vendre-llibres-i-no-haver-de-tancar-la-paradeta, vestit de clubs de lectura, tallers infantils i presentacions, no marxa gaire lluny i s’ho mira tot amb un somriure sorneguer.
Per als que comprem llibres regularment durant tot l’any, el dia de Sant Jordi esdevé una mena de pantomima, un tràfic indecent de títols, autors i editorials despullat de qualsevol valor cultural en el qual tots som còmplices, d’una manera o altra, en caure en el parany del sentimentalisme. Sí, ho reconec: jo també regalo llibres i rebo roses. Sí, venc la meva ànima al diable del consumisme, celebro aquesta pseudofesta de la cultura, entro en el seu joc, desenvolupo el paper que toca i fins i tot hi ha estones en què em deixo portar per l’eufòria de la tradició. Perquè, malgrat tot, també cal dir que Sant Jordi és un dia bonic que, per tal d’arrodonir la bellesa de la seva celebració, hauria de ser festiu. Perquè, malgrat tot, passejar entre llibres i flors és quelcom que no fem sovint. Perquè, malgrat tot, és una ocasió perfecta per celebrar l’amistat i l’amor.
Però l’efecte Sant Jordi no acaba a la mitjanit, sinó que s’estén encara uns dies enllà, així que la ressaca ens portarà més llistes –ara la dels llibres més venuts– i entrevistes als autors d’èxit a la majoria de mitjans de comunicació. Amb una mica de sort, aquelles roses tan cares es mantindran fresques durant una setmana i no es pansiran en un tancar i obrir d’ulls. Pel que fa als llibres, alguns d’ells romandran un temps a la tauleta de nit amb l’esperança d’ésser oberts i llegits en el millor dels casos; altres, però, acabaran condemnats a l’oblit dins de qualsevol calaix, ocupant un lloc indeterminat de la prestatgeria del saló o passant a formar part de l’estoc d’una botiga de llibres de segona mà.
Any rere any espero l’arribada de Sant Jordi amb una barreja estranya d’optimisme i resignació. I sobretot em sorprenc a mi mateixa envejant els meus companys de feina estrangers que, acabats d’arribar al país, s’ho miren tot amb ulls nous, i celebren Sant Jordi amb la il·lusió de l’infant que encara no sap que els Reis són els pares.
