Oci i cultura

‘La Bohème’ de Puccini, dimecres a La Faràndula

/ Cedida

[Per Albert Ferrer Flamarich]

Dimecres 1 de maig, l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell (AAOS) aixecarà el teló de la tercera i darrera producció d’aquesta temporada amb el muntatge de ‘La Bohème’ (1896) de Puccini (1858-1924), segurament la seva òpera més popular, per davant fins i tot de ‘Madama Butterfly’ i ‘Tosca’.

Sota la direcció musical de Daniel Gil de Tejada, el cor de l’entitat i la Simfònica del Vallès formaran equip amb el quartet solista: Maite Alberola i Enrique Ferrer, que retornaran amb papers de lirisme desbordant com a Mimì i Rodolfo respectivament; el baríton Enric Martínez-Castignani (Marcello) i Maria Miró (Musetta). El veterà Dalmau González encarnarà el doble Benoït/Alcindoro en una col·laboració especial. La direcció escènica anirà a càrrec de Carles Ortiz, amb l’escenografia de Jordi Galobart.

La gira del circuit ‘Òpera a Catalunya’ durà aquesta producció a diverses ciutats durant el mes de maig com Manresa (8), Sant Cugat del Vallès (10), Granollers (12), Reus (14), Viladecans (17) i Girona (19). A més, una versió de concert s’oferirà el dissabte 18 al Palau de la Música Catalana dins la temporada simfònica de l’OSV.

Una evocació de la vida bohèmia

Amb el seu quart títol operístic, Puccini evoca l’ambient dels artistes bohemis del París dels anys trenta del segle XIX des d’una perspectiva molt sentimental que redueix la cruesa de temes com la prostitució i la mentida. Estructurada en quatre quadres de costums –d’acord amb l’estètica de les ‘Scènes de la vie de bohème’ (1848) de Henry Murger– presenta diversos aspectes com l’alegre companyonia (acte I), les relacions personals lliures i alegres (acte II), la malaltia i la infelicitat (acte III) i el dramatisme de la mort (acte IV).

A més, va adequar la música a la manera com es produeixen els diàlegs entre la gent, tot evitant l’artifici del gènere dels números tancats (àries, duos). Aquesta voluntat de realisme, la supressió de l’obertura, la ininterrompuda continuïtat orquestral, l’ús de ‘leitmotiv’ i l’assignació de les notes més altes a les exclamacions emocionalment més punyents es barregen amb el que Alessandro Baricco definia com a espectacularització de l’espectacle, entesa com a fascinació en la suma d’emoció més sorpresa. És el cas de les superposicions de plans sonors i efectes de música escènica en el concertant i marxa de Papignol amb què es clou l’acte II.

En conjunt, és una obra de qualitat melòdica desbordant, de brillant construcció i refinament orquestral que possibiliten una experiència estètica profunda que, com deia el recordat Doctor Colomer: “Si no existís, la trobaríem a faltar”.

Comentaris
To Top