ALBERT SOLÉ BONAMUSA

I les europees?

Europa està molt lluny. Cert que per 60 euros i en una hora i mitja et pots plantar a qualsevol aeroport d’una capital europea, però mentalment està molt lluny. Malgrat els esforços per apropar-nos, la Unió Europea ens demostra cada dia que és un club privat d’estats, que defensa els seus interessos, no els dels ciutadans europeus, i es protegeixen entre ells passi el que passi. I a més, els que tallen el bacallà són França i Alemanya, i la resta assenteixen.

Injustament, o no, aquesta percepció la té molta gent a Sabadell, Catalunya i Espanya. A més, amb el fet que el vot d’un ciutadà té una incidència ínfima en l’elecció del president de la Comissió Europea i en l’equilibri de forces al Parlament, el desencís amb aquests comicis és creixent. Només cal veure les xifres de participació. Tret de les primeres en què Espanya entra a la CEE, les del 1987, que a Catalunya van votar quasi el 68% dels ciutadans–i a Sabadell, el 72%–, en les posteriors, la participació ha rondat sempre el 50%, i fins i tot per sota del 40%, com va passar el 2004 i el 2009. L’allunyament és absolut, i ni la coincidència amb les eleccions municipals farà canviar gaire les xifres.

Això també ho saben els partits polítics, i per això mai hi han dedicat gaires esforços. Els partits grans aprofiten per garantir jubilacions daurades a velles glòries
–els que no tenen lloc al Senat els envien a Europa–. I els partits petits o de comunitats autònomes, com que Espanya és una circumscripció única, fan experiments unint-se entre ells i compartint escó, si és que el treuen. Per tant, experiments.

Doncs enmig d’aquest descrèdit, les properes eleccions europees també estan sent utilitzades per a altres finalitats en clau interna. Per una banda, ERC presenta a la coalició amb Bildu i altres partits gallecs i canaris, entre d’altres, a Oriol Junqueras, ara a la presó. Però sobretot Junts per Catalunya, que es presenta en solitari –el PNB no ha volgut ajuntar-s’hi– i els tres primers de la llista són Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, que el que busquen en realitat és la immunitat com a eurodiputats.

Puigdemont ha rebut, a més, el regal inesperat d’una campanya de publicitat gratuïta amb l’absurda denúncia del PP i Cs, i l’error garrafal de la Junta Electoral Central de prohibir-los anar a les llistes. Fins i tot l’ogre del Suprem l’ha hagut d’esmenar i donar la raó als exiliats. Si al final podran recollir l’acta d’eurodiputat serà una altra batalla, que demostrarà novament que en les primeres eleccions europees del 26 de maig el menys important tornarà a ser qui dirigirà el destí de la UE. I el meu no és un discurs euroescèptic, al contrari. Jo crec que la UE, però en una UE en què la veu dels ciutadans tingui més pes que no pas ara.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top