[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
‘Co-govern’ és un terme recent que promou una aliança entre govern i societat en benefici d’una millor acció pública. Com en altres conceptes actuals, en podem rastrejar continguts força antics i no tan nous, però aquest no seria el problema. Les resistències a aquest concepte de cooperació sistemàtica poden sorgir, sobretot, de la por de la política a veure’s limitada i de ferum de corporativisme, o directament de govern corporatiu. I no és això, perquè un co-govern sòlid implica una aliança que no disminueix les parts, sinó que les reforça, això és major lideratge polític i, de forma simultània, més participació social, combinats, reforçats, no pas empatats. Més qualitat com a resultat. El co-govern seria un camí útil per a la construcció del consens en una societat més complexa i, alhora, mancada d’horitzó. Un bon exemple seria aquella antiga bona relació entre govern municipal i moviment veïnal a Sabadell i una altra, de major abast, la construcció de la Barcelona olímpica.
Un co-govern demanaria una visió molt compartida sobre els problemes a resoldre i, al mateix temps, respecte als papers respectius del govern i de la societat. Implicaria entendre l’altra part, i afinar en les solucions, de forma que les raons de part no s’admetrien com a definitives ni completes, sinó que quedarien obertes a les raons de l’altra part.
Avui dia, les dificultats de la reconstrucció de la ciutat per superar la crisi econòmica, social i política demanaria, de manera imprescindible, assolir una dimensió de co-govern.
I en podem posar alguns exemples indubtables:
El primer, en economia, capitalitat, ocupació… ens cal una agència publicoprivada que mostri de forma fefaent una cooperació assentada, continuada i sistemàtica entre ajuntament i agents econòmics (empresaris i sindicats). És tan obvi que l’argumentació hauria de ser per justificar per què no hi és, ja que per ser-hi és indiscutible.
Un segon exemple és un necessari pla d’acció social a escala de ciutat. Es tractaria de sumar esforços i capacitats de l’Ajuntament i de les entitats socials i ser més eficients i eficaços en resultats. Percebuda la dimensió del problema social, seguir amb un plantejament desintegrat és una renúncia totalment inacceptable.
Un tercer exemple és el problema de l’habitatge. El debat i la seva complexitat són presents i generals. La seva profunditat i complexitat, com a problema, no es resolen ni justifiquen amb un simple document de pla municipal, formulat en l’aïllament tècnic i polític i amb un tràmit convencional d’exposició al públic. No. Ens cal ser rigorosos i assentar opcions urbanístiques, econòmiques, de gestió per tal d’assolir un camí amb rigor.
I qui diu aquests camps hi podem afegir Mobilitat (bus, rondes…), Cultura (museus, centres cívics…), o Vallès.
En conclusió, els exemples mostren la demanda i la necessitat d’una relació més construïda entre ciutadania i representants polítics. Per aquest motiu, la no existència de co-govern només s’explicaria per la por i la manca de visió del polític, o per la desarticulació de les entitats socials. A ambdós costats hi ha deures a fer per tal d’arribar a aquest horitzó necessari. Les entitats estan avançant en el seu compromís, mentre que al nou govern de Sabadell li caldrà fer el pas simètric.
