MARC ARGEMÍ

Per una política sense ‘spoilers’ ni ‘cliffhangers’

[Per Marc Argemí, periodista]

L’escriptor Thomas Hardy publicava en una revista la seva novel·la per fascicles, i necessitava retenir com fos l’atenció dels lectors. Per aconseguir-ho, un dia va decidir cloure un capítol deixant el protagonista penjant d’un penya-segat, suspès en l’aire i agafat precàriament. Ningú ja no recorda ni el títol de la novel·la ni el nom del personatge que va quedar penjat entre un capítol i l’altre. Però sí que sabem què estava fent el novel·lista quan deixava en suspens el desenllaç: va fer un cliffhanger, de l’anglès cliff (precipici) i hang (penjar). Aconseguirà no caure? Cedirà el suport i caurà al buit?

Ha plogut molt des d’aleshores –segle i mig, en concret– però el recurs és de plena actualitat. Aquesta expressió, cliffhanger, es fa servir als nostres dies per descriure els finals de molts capítols de sèries: et deixen amb l’ai al cor, amb alguna trama a mig tancar, amb un ensurt d’última hora que ho canvia tot però no sabem en quin sentit. Els guionistes bons saben estimular expectatives amb aquesta mena de recursos: un bon cliffhanger ha de ser creïble, i al mateix temps ha de ser capaç de sorprendre. Si no és creïble o no ens sorprèn, ens sentim estafats.

L’spoiler, en canvi, és el recurs oposat: consisteix a tirar per terra tot el suspens explicant a una persona que encara no ha vist el capítol una part molt important de la trama. Literalment, spoil vol dir esguerrar, o fer malbé.

És curiós comprovar com la presència o absència de cliffhangers o d’spoilers alteren substancialment el consum d’un mateix relat en persones diferents. És a dir, que les expectatives formen part de l’èxit o el fracàs tant o més com el contingut en si mateix.

Tot plegat ve a propòsit del cicle polític que s’ha obert amb les eleccions municipals. La política té molt de relat i de vegades ens agrada interpretar-la com la ficció televisiva. De fet, la comunicació política és conscient del poder dels mecanismes cliffhanger, i els utilitzen encara que potser no els anomenen així: volen atraure atenció a les seves propostes fent cliffhangers –“aposta per la nostra gestió, que provocarà un gir així o aixà”– i volen desacreditar les propostes dels adversaris polítics inventant-se spoilers –“seran un desastre, segur que fracassaran”–.

La manera com avaluarem la bondat d’una mesura, o l’èxit d’una acció de govern, tindrà tanta o més relació amb el resultat que podrem comprovar com amb allò que havíem esperat que passés. Grans proeses polítiques poden passar com a fracassos només perquè els espectadors portaven expectatives errònies.

Ara bé, per evitar decepcions en la nova temporada que comença ara, i que no acabarà fins d’aquí a quatre anys, és clau saber que, en política, no és el relat el que compta, sinó la realitat. I que, per més que la propaganda política de vegades imiti la narrativa de ficció i els serials inacabables, presentant les coses d’una manera interessada per mantenir-nos enganxats, la realitat és molt més prosaica.

Les sèries i la política tenen capítols i temporades, però hi ha una diferència essencial: l’equip de guionistes. En la ficció, els guionistes ho controlen tot i nosaltres en som espectadors. En l’activitat política, els guionistes-polítics en controlen només una part, i nosaltres –els ciutadans– no som mers espectadors: està al nostre abast intervenir i actuar. Aquí el guió el construïm entre tots, que per algun motiu del nostre sistema en diem democràcia.

Per això, en política, rarament hi ha cliffhangers o spoilers creïbles. Que no és Game of Thrones ni The Man in the High Castle.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top