MARC BASTÉ ALUJAS

És l’Estat, estúpids

He viscut 10 anys a Madrid i, encara que sembli un tòpic, conec molt bé com pensa i respira la capital i, per extensió, l’Espanya castellana. Quan vaig tornar, a mitjans del 2012, el Procés estava als inicis, a tres anys del primer clímax –9-N– i a cinc del segon i definitiu –1-O–.

Tot i que reconec que em va costar una mica entendre un fenomen del qual m’havia perdut deu anys de maceració (una evolució íntima i profunda que a la Meseta ni s’intuïa), va ser assimilar-ho i comprendre, de cop, dues qüestions irrefutables: que allà no s’entendrà mai el que ha passat aquí, perquè és contrari a l’essència de la seva identitat; i que aquí encara no s’ha entès la profunditat de la convicció de les elits de la burocràcia espanyola, que porta dirigint l’Estat des del segle XVII. I tant la reacció de polítics i mitjans –els d’aquí i els de Madrid–, com la dels diferents cossos de l’Estat que s’han destacat contra l’independentisme m’ho han confirmat una vegada més.

Rajoy, paradigma de servidor de l’Estat, va obligar la Justícia a actuar quan molts creien que hauria hagut de fer-ho la política. Però després de 4 mesos de judici i més de 600 dies de presó provisional per a alguns dels 9 polítics catalans empresonats, ha quedat clar que la Justícia està molt còmoda en el paper que li ha tocat: el de defensar l’Estat, per sobre de tot –sí, també del dret i del sentit comú–.

Quan els mitjans catalans se centren en els arguments jurídics i l’audiència escolta amb admiració devota els advocats defensors (autèntics herois populars de la causa), ens oblidem que els jutges i fiscals del Suprem són part essencial de l’Estat: precisament aquella part que s’encarrega d’arbitrar les raons últimes de la seva supervivència.

On aquí es veu jurídicament una simple desobediència, a mig camí entre l’astúcia i l’èpica, allà es veu una amenaça intolerable a l’existència de l’Estat, i si compleix o no amb un o altre tipus penal és secundari.

Que aquí sorprengui la capacitat dels fiscals –i secretaris d’Estat, directors generals, tinents coronels i agents rasos– d’argumentar una violència que no va existir i encaixar els fets en un tipus penal que ni el seu redactor reconeix, no ens ha de fer oblidar que aquest és un judici polític i que l’àrbitre és, alhora, la presumpta víctima: l’Estat.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top