[Per Marc Argemí, periodista]
El problema comença a ser recurrent entre persones que emprenen projectes en què es combini la tecnologia amb qualsevol altre camp del saber. Si el projecte avança, es necessiten cobrir posicions que demanen certs coneixements de tipus tècnic –programació d’alguna mena, nocions d’estadística, gestió d’algun software especialitzat– i al mateix temps certes habilitats de les que anomenaríem de lletres –bona redacció, capacitat analítica i de comprensió, cultura general–. Amb independència d’altres factors, que també influeixen, el sol fet de trobar candidats que tinguin aquesta combinació de tècnica i humanitats és gairebé insòlit.
Però el problema no és que es demani una sobreformació, que n’hi ha i pot acabar essent contraproduent, sinó que la hiperespecialització que s’ha generat amb la multiplicitat de graus i màsters de tota mena ha fet que el perfil interdisciplinari sigui una rara avis força cotitzada en el mercat laboral. La universitat no està essent capaç de formular uns itineraris formatius que puguin respondre a aquesta demanda, perquè s’ha parcel·lat massa el saber.
La transformació digital, un dels termes més de moda entre els gurus que tracten sobre la millora de les organitzacions, també està impactant sobre els requeriments formatius dels llocs de treball que es generen en la societat del coneixement. No és simplement que ara hi ha apps, algorismes i plataformes a Internet per fer tot un munt de coses. És, per exemple, la necessitat que els periodistes sàpiguen d’estadística, que els dissenyadors gràfics dominin eines complexes de programari, que els responsables de recursos humans no només sàpiguen de psicologia, sinó que també siguin capaços de comprendre i analitzar grans volums de dades, que els informàtics comprenguin que han de treballar tenint present l’experiència dels usuaris, etc. Les màquines i els éssers humans ens estem interrelacionant a gran velocitat i convé ser capaços d’encaixar camps de coneixement molt diferents, des de la intel·ligència artificial fins a l’ètica, passant per la història, la filosofia, la comunicació o la matemàtica.
L’impacte de la tecnologia també obre moltes reflexions en el camp de la salut, en què alguns aspectes fonamentals de la pràctica mèdica –com el vincle de confiança del pacient amb el facultatiu– poden estar pressionats per criteris que tenen sentit quan ens adrecem a màquines però no són necessàriament els millors per tractar amb malalts, com l’eficiència o la despersonalització. La mateixa lògica del clic, de la satisfacció immediata, de la connexió d’alta velocitat, ha capgirat els patrons de consum de la cultura, des de la lectura de llibres i de diaris –en tendència francament minvant– fins a la reflexivitat a l’hora de prendre decisions –actitud tant necessària com absent en molts àmbits crucials de la vida, com escollir estudis o bastir un projecte afectiu a anys vista.–
Fa uns dies circulava a les xarxes un vídeo en què dues persones pegaven i vexaven –és un dir– a un robot, que s’esmerçava per aixecar-se cada vegada que el feien caure. Les imatges eren una paròdia –el robot no era tal–, però plantejava, en molts espectadors, la inquietant reacció de sentir una certa empatia cap a la màquina… una màquina que mai no sentirà cap empatia cap a nosaltres.
Quin sentit té que ens compadim d’una màquina? Em compadeixo del congelador quan el tinc treballant dia i nit? Fem enterraments als televisors quan els reemplacem per models de més polzades? Oi que no? Aleshores, per què parlem amb Siri com si fos algú? En el fons, són qüestions en què la tecnologia deixa pas a l’antropologia, la psicologia i l’ètica.
Un sistema educatiu capaç de dotar de coneixements tècnics i humanístics al mateix temps és el que permetrà crear la base d’una incorporació crítica dels avenços tecnològics, que no caigui ni en el papanatisme que es fascina ingènuament per totes les novetats, ni en una recalcitrant reacció apocalíptica de tipus ludista, que no té més recorregut que representar la cançó de l’enfadós.
