[Per Antoni Dalmases, escriptor]
Conec gent a qui li agrada l’estiu. I som amics. Vull dir que admeto la diversitat de parers i gustos (dins d’uns límits racionals, és clar: a aquests amics els agrada l’estiu, però estan en contra del 155, dels mentiders i dels psicòpates). Com que vivim en un racó de món que a la que gira el mes de juny tot comença a escalfar-se i s’inicia un crescendo de xafogor i suor que dura fins a Tots Sants, els meus amics estiuencs són feliços, però un servidor, la veritat, el passa com pot.
Però bé s’ha de sortir al carrer, ni que sigui a comprar el diari. Naturalment, és preferible fer-ho al matí, quan encara hi ha una certa esperança que quedin restes de la hipotètica fresca de la nit. I caminant pels carrers, sempre buscant l’ombra, es veuen coses ben curioses. Ahir, per exemple, un individu baixava xino-xano per la vorera de l’Eix Macià –banda est–, sense camisa, amb banyador i els peus descalços, com si res. Ningú se’l mirava; sembla que la gent ja estem curats d’espants.
L’home, descalç, corria el perill de trepitjar alguna de les moltes merdes de gos que decoren les voreres. L’amor als gossos s’ha escampat pel país i jo el comparteixo, naturalment. Estimo els gossos i els respecto, però ja em costa més respectar alguns amos dels gossos. Hi ha gent educada i cívica que té gos, però n’hi ha que són incívics, i d’aquests, n’hi ha de dues menes: els porcs que colonitzen l’espai públic i ens obliguen a anar fent eslàlom pel carrer perquè no recullen el regalet de les bèsties, i els que en diríem equidistants, que el recullen amb bossetes i les deixen a terra. En tots dos casos la cosa ja és delictiva i té un cert deix de metàfora: això d’anar deixant merda pel país, obligant-nos a esquivar les seves porqueries, ja s’està convertint en costum d’un determinat personal que, a més, si els ho retraieu, probablement us atiïn la bèstia castissa, cínica i prepotent, la que porten dins i la que passegen.
Però som gent pacient –diria que massa– i bé que hem de sortir. Abans, quan Franco semblava mort i enterrat, anava a buscar el diari al quiosc de la cantonada i al caixer automàtic dos carrers més amunt. Ara, si em queixo de l’eslàlom de merdes sota la calda estiuenca és perquè no trobo un quiosc si no camino carrers enllà i els caixers automàtics sembla els banquers se’ls deuen haver endut a València i Alacant, on es veu que hi tenen tants clients. Per això m’he anat fent a la idea que no em volen i que m’he de buscar alguna entitat que no passi de mi i dels quatre quartos que manego. Cal, doncs, que per estar al dia llegeixi la premsa digital i faci les operacions on line. De passada que no trepitjo merda, evitaré la calor i em sentiré més ben atès.
Amb la decisió presa, en una cantonada, m’hi vaig trobar un parell de senyors de somriure beatífic que repartien fulletons entre els vianants, amb fotografies de paisatges bucòlics i unes lletres terrorífiques que anunciaven l’apocalipsi, la fi del món, naturalment en espanyol. Vaig prendre un paperet i el vaig llegir per sobre. La poca fe que pogués tenir va anar a la brossa. Ho vaig trobar una broma de mal gust, una amenaça estúpida, amb la barbàrie i la calor que ens estan caient a sobre.
Per reposar, vaig entrar en un bar, on em va costar una mica fer entendre que una aigua amb gas és una aigua amb gas. I mentre em refrescava seguia pensant en l’amenaça sàdica del foc diví abrusador (i justicier, per a més conya!), quan a la televisió del bar uns individus insistien (en espanyol) que així que baixi la calor tenen previst aniquilar el país i empresonar tots els habitants que no siguin idiotes, amb la seva llei retorçada a la mà. Només em faltava la Bíblia, corroborant el discurs dels malvats piròmans per les cantonades!
Hi ha dies, és cert, que val més no sortir de casa. I temporades i indrets hostils que conviden a enclaustrar-se a llegir els bons llibres i deixar que passi l’estiu i, potser, l’onada d’estultícia malvada que omple l’espai. Petita esperança…
