Ciutat

El carrer de la paradoxa

També conegut com el carrer de la paradoxa, el carrer de la Salut va ser un espai estratègic a finals del segle XIX i inicis del XX

El carrer de la Salut / CEDIDA

[Per Jaume Barberà]

En èpoques passades el carrer de la Salut era conegut com el carrer de la paradoxa. Durant més de cent anys va ser un carrer estratègic i un vial molt transitat. Era de pas obligat per anar a Sentmenat, Caldes de Montbui, Polinyà, Plegamans, la Salut o al mateix cementiri. No hi havia cap altra possibilitat per anar des de Sabadell a aquests llocs. I a l’inrevés: per arribar a Sabadell des d’aquests indrets la via d’entrada era el carrer de la Salut. No n’hi havia d’altre.

Les tartanes i els carros que entraven a Sabadell, després de pujar el desnivell del riu Ripoll, s’aturaven a l’entrada del carrer per tal de deixar reposar el bestiar. De passada el personal podia anar a fer la beguda a qualsevol de les tasques del carrer. Aquest fet justificaria el nom postís del carrer d’Arimon: carrer de les baques. Justament per les baques de les tartanes allà aturades.

Si era important el carrer de la Salut, ho mostra el fet que, entre finals del segle XIX i inicis del XX, hi havia tres teatres: Cal Goita Pardals, les Delícies i el Teatre Gran Via. En ser un carrer tant transitat, també hi havia cafès i tasques, com el cafè de Cal Quim, el de les Delícies, la fonda Tayó i les tavernes de Cal Pera Joan i de l’Ànima. Artesans, bodegues, tendes i altres comerços acabaven de guarnir la fisonomia d’establiments del carrer. Tota la zona, gràcies al carrer de la Salut, gaudia d’una intensa activitat comercial.

Des de ja fa uns anys, el carrer de la Salut ha perdut aquell vigor que havia tingut en èpoques llunyanes. Ara és un carrer més aviat discret. Sembla trist i bastant sol. Exactament igual els passa al carrer Fondo i al carrer Major. Els canvis en el trànsit rodat i de vianants, ocasionats pel desenvolupament urbanístic de Sabadell, han desviat cap a d’altres zones tot el potencial comercial del que gaudien aquestes vies.

L’Eix Macià ha deixat sense contingut el carrer Major, altra hora molt potent comercialment. Mentre el desviament de la carretera C-1413a, per la Ronda de Zamenhof i el carrer de Vilarrubias, ha buidat els carrers Fondo i de la Salut. Aquesta mateixa carretera que, l’any 1864 els havia afavorit, al cap de cent anys i escaig els deixava sense negocis.

/ CEDIDA

Alguns dels establiments del carrer de la Salut van arribar fins als nostres dies. La taverna de l’Ànima, per exemple, va esdevenir el Bar Royal, seu dels equips de futbol i d’handbol de l’Arrahona. Aquest bar ja és tancat. Un altre emblemàtic bar restaurant, també tancat, va ser el cèlebre Alhambra, molt popular durant gran part del segle XX.

El cafè i teatre de les Delícies, va ser transformat per la família de la mestra Eulàlia Garriga i Casals en el Patronat Eulàlia Garriga, per exprés desig d’ella. Actualment és la seu de Càritas de Sabadell.

El carrer de la Salut va començar a aparèixer a finals del segle XVIII seguint la línia del camí de Caldes. Consta que l’any 1800 ja hi havia disset cases. En ser el seu origen el camí de Caldes, com a carrer va prendre aquest nom primer. Però aviat va prendre el nom de la Salut atès que era més utilitzat per anar al Santuari. Entre 1864 i 1865 hi va haver dos successos de molt pes. El primer va ser la construcció de la carretera de Molins de Rei a Caldes de Montbui, l’actual C-1413a, que coincidia amb el carrer de la Salut i, per tant, li donava més importància. L’altre, va ser la inauguració del nou cementiri al Pla de Sant Nicolau. Es reforçava, per tant, que per anar a Caldes, a la Salut o al cementiri, s’havia de passar pel carrer de la Salut.

Aquella època l’Aplec de la Salut es celebrava amb esplendor i magnificència. Una gentada impressionant circulava pel carrer per anar o venir del santuari. Gent de Sabadell o vinguda d’arreu. La festa dels ocellaires tenia lloc al mateix carrer que es guarnia amb rames, banderes i pins. Cada casa pagava sis rals per quedar-se els dos pins que els plantaven al davant.

Totes les colles celebraven la festa amb arròs, costellades o cassolades afartadores, tot remullat amb vi de forma ben generosa. La ingesta d’aiguardents i altres licors tampoc era ronyosa. Vol dir que el carrer de la Salut veia passar, un moment o altra de la festa, colles ben alegres que mostraven amb xivarri el seu estat d’eufòria. Era el moment de les rialles.

Però vet aquí que sense haver passat massa dies, al mateix indret es cantaven les absoltes per algun difunt. El moment de les ploralles. Riure al carrer de les ploralles i plorar al carrer de els rialles. Heus aquí la paradoxa.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top