JOAN BRUNET I MAURI

Intel·ligència

[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]

Que ràpid passa el temps! La mostra la tenim en els mesos estiuencs, tant de temps somniats que, com aquell qui diu sense adonar-nos-en, han passat a formar part de la història i amb ells les experiències i les anècdotes viscudes durant els dies de sojorn que, quimèricament, pensàvem que no tindrien fi. Però com que la realitat acaba sempre per imposar la seva vara, només ha calgut encetar el mes de setembre perquè ens adonéssim que no ens queda més remei que retornar a la rutina de sempre. I ara, després dels dies d’excepcionalitat viscuts, es reobren unes setmanes i uns mesos amb esdeveniments polítics sobradament anunciats que seran viscuts i interpretats a conveniència, segons sigui el punt d’observació –personal i intransferible– de cadascú. I així serà fins que els polítics (els d’allà i els d’aquí) acceptin que les coses no s’han fet com caldria haver-les fet, amb el resultat d’una societat emocionalment –més que no pas políticament– dividida en dos blocs.

Les dates de l’11 de setembre i de l’1-O, juntament amb les del 23-S (límit per a una hipotètica investidura de Pedro Sánchez que eviti unes noves eleccions estatals), de l’inconegut dia en el qual es faran públiques les sentències de la Sala Segona del Tribunal Suprem i del 25 i 26-S del judici al president Torra per desobediència, no faran més que mantenir ben viva i oberta la trinxera que separa independentistes dels que pensen que hi ha altres maneres de resoldre el conflicte Catalunya-Espanya. Però de totes aquestes dates en sobresurt una: la del dia en què es donarà a conèixer la sentència del Suprem que, a l’avançada, sabem no ha deixat satisfets ni a uns ni a altres. Si és condemnatòria en el grau que sigui, l’independentisme la llegirà com una nova agressió a Catalunya patrocinada pel govern espanyol en funcions i secundada pels jutges espanyols. Si, contràriament, la sentència és moderada o absolutòria (possibilitat altament improbable), els defensors de l’espanyolisme ultramundà la presentaran com la prova més evident que el govern de l’Estat, amb la connivència dels jutges, està conxorxat amb els postulats dels qui creuen que sense Espanya les coses els anirien millor.

Entremig d’hiperventilats d’una banda i de l’altra –que “de haberlos, haylos”–, un gruix considerable de la ciutadania anhela el retorn de la política. Anhela que els polítics es posin a la feina per resoldre el contenciós que ells mateixos han anat alimentant i engrandint amb els seus posicionaments indòmits. Toca deixar-se de milongas i fer el pas que cal per reconèixer el contrari com a l’interlocutor, l’opositor, l’adversari polític a qui respectar i tenir en compte, i no com l’enemic a qui cal destruir com sigui. Un pas, aquest, que és necessari, encara que no suficient, per restablir les relacions de normalitat i de lleialtat que mai no s’haurien d’haver dinamitat entre els governs de Catalunya i d’Espanya i que hauria de permetre obrir vies de diàleg, de negociació i de pacte sense línies vermelles preestablertes.

Cert. El panorama polític enmig del qual ens movem és complex. Molt complex. Sobretot per la manca de lideratges clars i d’una governança suficientment intel·ligent per part del govern espanyol però també del català. En aquesta tessitura, dues evidències que no cal demostrar però sí recordar: l’una, dues vies paral·leles mai no es troben; l’altra, pel camí de la confrontació hi ha més a perdre que no pas a guanyar. També per part de l’independentisme, immers com està en una lluita frenètica pel lideratge. La defensa de la independència de Catalunya és una opció legítima. Tant com ho és la contrària. Però una i altra no aconseguiran moure’s de les seves actuals posicions si no són capaces de confegir un projecte estratègic d’ampli espectre –alhora estatal, nacional i social– que sigui capaç d’articular al seu entorn una majoria social indiscutible. És clar que perquè això sigui possible cal menys astúcia i més intel·ligència i estratègia política. Una virtut, la de la intel·ligència, que ara com ara no abelleix precisament als nostres governants.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top