[Per Marc Argemí, periodista]
“Canvia el nom, i canvies la sort”. Aquesta és la promesa que Frank Luntz, un expert en comunicació política, feia fa més de 10 anys en el seu Words that work (“Paraules que funcionen”). Aquest llibre, que explica els principis de manipulació del llenguatge per convèncer l’opinió pública i que oportunament m’ha recordat fa uns dies Toni Aira, guanya vigència en el context polític actual, de difícil definició en poques paraules.
La proposta de Luntz és ben senzilla: si canvies unes paraules per unes altres de millors, l’opinió pública pot canviar a favor teu. Per il·lustrar-ho, aquest guru posava diversos exemples reals, fruit de la seva tasca d’assessorament a polítics durant dècades. Va ser ell qui va recomanar als republicans que deixessin de parlar d’estate tax (impost sobre el patrimoni que es transfereix via testament), i en lloc d’anomenar-lo d’aquesta manera fessin servir l’expressió death tax (impost sobre la mort), que recorda una famosa dita d’un pare fundador dels Estats Units, Benjamin Franklin, quan afirmava que “en aquest món res pot dir-se que sigui cert, excepte la mort i els impostos”. L’estrateg polític, amb aquesta expressió, venia a dir que ni Franklin podia imaginar-se que les dues coses succeïssin alhora, perquè –de fet– és un impost que es paga un cop t’has mort. També va ser Luntz qui va suggerir eliminar del llenguatge polític dels republicans l’expressió drilling for oil –perforar per cercar petroli– per introduir exploring for energy –explorar per trobar energia–.
La sola lectura de les noves paraules predisposa l’ànim en un sentit o un altre. Canvia el nom i canvies la sort, diria. El llenguatge polític pensat per canviar l’opinió pública, per guanyar eleccions. La ferum orwel·liana que es desprèn de tot plegat és una de les crítiques clàssiques a aquests gurus, retret del qual Luntz es defensa reivindicant la importància de la veritat: “El llenguatge tot sol no pot aconseguir miracles”, perquè “la política real compta tant o més que la manera com es presenta”.
Dit d’una altra manera: les paraules funcionen a condició que tinguin algun punt sòlid de suport en la realitat. Les paraules que no tenen aquest suport, tard o d’hora, seran desacreditades i se les endurà el vent.
Fa la impressió que determinada classe política, enlluernada per l’enorme poder de les paraules que funcionen, va fer una mala lectura de Luntz. S’ha centrat a millorar el llenguatge, però ha oblidat la condició de respectar la realitat de les coses. El debat polític s’ha omplert de conceptes i paraules que no són significatives, metàfores i eufemismes que forcen massa el que percebem a peu de carrer.
Alguns han tingut la pretensió de voler crear realitat, en lloc de descriure-la. I, així, sense adonar-nos-en, el llenguatge polític ha deixat de funcionar en les boques d’alguns. L’han pervertit per convertir-lo en un artefacte d’afirmació personal i de denigració de l’adversari, en un conjunt d’eslògans i substantius i adjectius que tenen rellevància per a la seva parròquia, però que no permeten un diàleg fiable amb altres forces polítiques. Diccionaris en què el pacte és fracàs, la tragèdia és drama, el somni és realitat, la resta, uns babaus i la responsabilitat personal, una cosa que es demana a qualsevol menys a un mateix. L’obsessió ridícula d’alguns de prohibir paraules no és més que la incapacitat d’admetre una realitat que els pugui espatllar un corpus ideològic estructuralment feble.
Perquè quan es perd el sentit de realitat, a continuació es perd el sentit del ridícul.
El llenguatge polític, per merèixer la confiança, necessita reconnectar amb la realitat. Això permetrà que els públics puguem posar-lo en context i determinar-ne la rellevància.
