[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]
1. M’ho va fer notar la meva àvia fa molts i molts anys, en una de les meves estades estiuenques d’infància al modest mas de la Plana de Vic en el qual la meva mare havia nascut. Va ser en un migdia del mes d’agost, mentre portàvem menjar i beure al meu oncle que des de bon matí estava llaurant en un camp proper al mas amb l’ajut d’un parell de bous. “T’has fixat –va fer la meva àvia– que quan un carro va buit de càrrega fa molta fressa i circula lleuger? En canvi –continuà–, si el carro va carregat, fa poca fressa i la seva marxa és assossegada”. No recordo a tomb de què venia la reflexió-constatació que m’acabava de fer l’àvia que, malgrat que no sabia gaire de lletra, era una dona dotada d’una gran saviesa. D’ella n’havia d’obtenir molts coneixements pràctics que al cap i a la fi m’han ajudat a transitar per la vida i que em va saber transmetre encapsulats en les incomptables dites que usava, amb les quals justificava, denotava, explicava o predeia actituds i comportaments de les persones.
2. La vida política a Catalunya continua essent presonera del processisme. Això té la virtut –o millor, la desvirtut– de mantenir el país immers en una paràlisi alarmant, atès que són els símbols, les emocions i les proclames ampul·loses els encarregats d’anorrear la política. El resultat és que ni el govern Torra governa (pendent sempre de quina ha de ser l’astúcia a aplicar en la propera jugada), ni el Parlament legisla, ja que actua condicionat pels interessos d’una majoria parlamentària exigua que, en la pràctica, ha convertit la cambra en un lloc de desencontre i no pas d’encontre. Tot plegat presagiava que ben poc podia esperar-se del debat de política general de la setmana passada, més enllà de sortides de to, crispació, bronca i confrontació amb la paradoxa, a més, de veure com un Parlament aprovava –ai las!– una moció legitimadora de la desobediència civil i institucional, ja que els processats són condemnats! Les detencions recents per la Guàrdia Civil d’independentistes i la proximitat de dates i de sentències judicials significades contribuïren al lamentable espectacle ofert per diputats i diputades, espectacle que hauria d’haver estat motiu d’alta preocupació per haver atiat una mica més el descrèdit que la ciutadania sent envers els polítics i, el que és encara pitjor, envers les institucions. I mentre assistim impertèrrits a bronques i acaraments grandiloqüents, constatem que les demandes de la ciutadania s’arrengleren damunt la taula a l’espera d’un momentum que no acaba d’arribar. D’aquesta manera, cada dia que passa és un pas més en el camí de complicar la resolució del conflicte Catalunya-Espanya que, alhora, també manté dividida la societat catalana. I entre trifulgues i desavinences, la política –sobretot les polítiques socials– es degrada sense que se n’albiri l’aturador. Carro buit.
3. No cal ser gaire llest per adonar-se que transitem per camins atzarosos que al seu torn requereixen solucions complexes per adobar-los. Sabem que si hem arribat al punt en què ara ens trobem és, fonamentalment, conseqüència de la incompetència manifesta dels nostres governants i polítics. Dels d’aquí i dels d’allà. Els d’allà, per considerar que només amb la llei els conflictes polítics es poden resoldre, obviant que les lleis poden i han de ser canviades quan cal. Els d’aquí, per creure i fer creure il·lusòriament que amb exigües majories parlamentàries es poden assolir les fites a les quals legítimament s’aspira, encara que sigui a costa –tal com va passar en els plenaris d’infaust record del 6 i 7 de setembre del 2017– de no respectar la legalitat vigent. En una societat democràtica, legalitat i legitimitat són conceptes indissociables. Carro buit.
4. De la meva àvia, de les meves estades estiuenques a pagès, en servo tanmateix aquella altra dita que resa: “No hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar, ni pitjor cec que qui no vol veure”. Carro buit… i, a més, pel pedregar.
