[Per Antoni Dalmases, escriptor]
La Comissió 100 Anys de la Colla i el Col·lectiu Pere Quart han implicat diverses institucions a col·laborar amb el centenari i aquest cap de setmana té lloc a la nostra ciutat un Simposi per tractar aquest grup de conciutadans que van somoure la vida anodina d’una ciutat gris abocada al treball, uns pocs per a enriquir-se i la majoria per sobreviure.
Sol remarcar-se, sobretot, l’aspecte humorístic i festiu, provocador, de les iniciatives del grup capitanejat pels Trabal, Oliver i Obiols. Però la finalitat última de la Colla no era riure ni fer riure. L’humor era una eina eficaç -alegre i descarada!- per remoure i liquidar el “rigor mortis” social dominat per la gasiveria dels senyors Esteve. La finalitat de totes les facècies era empènyer en la construcció d’un nou país, modern i culte. Perquè tenien clar que sense cultura no hi ha país; només aglomeració. La seva, era una reivindicació de l’acció política i de la cultura, les eines indispensables per fer realitat una Catalunya més justa, humana i vivible.
Des de diversos fronts, amb la creació d’agrupacions musicals, teatrals i poètiques que van irradiar a la resta del país, i amb la importantíssima labor de les Edicions La Mirada, creada per impulsar els escriptors del moment (Carner, Riba, Pla, Guerau de Liost, Sagarra i un llarg etcètera), van completar la seva influència amb la presència a la premsa barcelonina i, a nivell local, amb el domini complet del Diari de Sabadell entre els anys 1923 i 1929.
Tant Trabal com Oliver són les dues conegudes ànimes del grup. Més jove que ells, Joan Prat, que escriu amb el pseudònim d’Armand Obiols, és el tercer element destacat que, quan es desfà la Colla i aquells dos iniciadors marxen a viure a Barcelona, continuarà escrivint i col·laborant al Diari fins als anys 30. Obiols, home d’una misteriosa biografia encara per escriure, poeta d’obra breu i molt cisellada, va ser un crític literari implacable i un analista polític d’una lucidesa que vista avui resulta esfereïdora.
Hereus d’aquell esperit inconformista, un grup de gent atrevida i voluntariosa creà el 1989 a Sabadell la “Fundació La Mirada” que, amb un pressupost exigu, porta a terme la labor callada, incompresa i gairebé ignorada de recuperar i editar textos de la Colla amb rigor i cura exquisits. I devem a la tenaç tossuderia del poeta Miquel Bach, que manté viva l’actual Fundació, la possibilitat de conèixer, entre altres obres inèdites que van publicant, els editorials d’Armand Obiols al Diari de Sabadell entre abril i juliol de 1932, aplegats en un volum titulat Hores decisives. Un llibre que tothom qui vulgui tenir una idea del país que som i que no volen que siguem ha de llegir amb urgència, perquè amb afinada anàlisi exposa un seguit de profundes reflexions que ens porten fins al cap del carrer on érem el 1932 i on sembla que som ara.
Comproveu l’actualitat d’aquests fragments de l’editorial del 19 de juliol del 1932 titulat Voluntat i esforç: “La voluntat dels catalans, expressada en un plebiscit memorable, és evidentment inequívoca: Catalunya amb una absoluta unanimitat vol que li siguin reconeguts tots els drets al lliure desenvolupament de les seves possibilitats pregones”. Es referia, és clar, a un referèndum que no va ser perseguit a cops de pal.
I continua: “Potser Catalunya, adolescent tot just, no ha descobert encara que la voluntat que no mena a l’acció, a l’acció contundent, i es limita a ordir programes en espera d’una mà generosa és terriblement inoperant. Ho descobrirà ara, després d’un rotund desencís?” I acaba: “Si Catalunya no sap posar al servei dels seus ideals un inexorable impuls vital, si persevera en la seva fe en l’esperit de justícia i en la generositat dels altres, serà una trista generadora de somnis innocus, perennalment abaltida, com un ca pacient, sobre el llindar d’un radiant destí frustrat”.
Això és, sí, sí!, del juliol del 1932, però podria ben bé ser d’aquest mateix matí. No ha passat el temps? Per a alguns, enganxats encara a la dictadura colonial del Borbó d’aleshores, besavi del d’ara, el món no ha avançat ni un centímetre. És trist constatar que el país sembla condemnat a aguantar la barbàrie institucional inamovible que alguns encara defensen per estupidesa o per maldat. O per totes dues coses. Però la cultura els desdiu de fa anys.
El temps ha passat, sí, però Obiols demostra la trista actualitat de la divisa que presidia el local de la Colla i que es fa evident cada dia a la ciutat mateix: “Estem voltats de pocavergonyes!” i d’incults, mentiders i psicòpates, afegiria. Però només enganyen a qui vol ser enganyat: nosaltres tenim els llibres! Tenim La Mirada!
