CARLES FITÉ

Fidels a una idea i a un estil

[Per Carles Fité, periodista]

Aquest any, el Sabadell ha començat la seva 22a temporada a la Segona Divisió B. Per tant, si en alguna cosa tenim experiència, per sort o per desgràcia, és a jugar en aquesta categoria. I hem vist passar equips, jugadors i entrenadors de tots colors. Alguns més bons, altres més dolents. Uns més bona gent, altres més barruts. Però hem après algunes coses. Com per exemple que la Lliga és molt llarga, i fins al maig poden passar moltes coses. No s’hi val a confiar-se, ni amb aspiracions cap amunt, ni amb patiments cap avall. També sabem que hi ha moltíssima igualtat i que el que té més diners no sempre està a la part alta. Ah, i tenim claríssim que si juguem contra un filial, especialment els més propers, sempre intentaran guanyar-nos i fer jugar les estrelles. Encara que sembli que ja siguin jugadors del primer equip.

Tot això ho explico perquè aquest any es va començar molt malament a la primera jornada, vam seguir espectacularment bé guanyant fins i tot a un camp històric com el del Rico Pérez d’Alacant i ara ens hem estancat amb patiment contra l’Olot i amb l’eliminació de la molesta Copa Federació. Però és clar, ja sabem que això no és com comença, sinó com acaba. I, per tant, més enllà dels resultats, ens hem de deixar endur per les sensacions. I són bones, no dubteu que són bones.

Quan no ets l’equip més ric ni el que pot oferir els millors sous de la categoria, has de jugar amb els tempos del mercat per poder tancar la plantilla. Els jugadors t’arriben tard i no sempre amb l’estat de forma que voldries. A més, hem caigut en desgràcia amb les lesions. Boris, Edgar, Olmo, Aleix Roig, Aleix Coch, Antonio Romero o Aaron Rey són només alguns dels jugadors que estan o han estat lesionats. Fa setmanes que juguem sense davanter pur i fent experiments per completar la convocatòria. Però tot i això, l’equip mai ha perdut la cara, i només ha perdut el primer partit de Lliga. Si quan no estàs fi no perds, és que estàs fent bé les coses.

I aquí volia arribar. Més enllà dels resultats, que hàgim estat a play-off o que estiguem a dos punts del líder, el que s’ha de valorar és que hi ha una idea, uns valors i un objectiu. I l’equip hi creu. I això és bàsic. Un exemple. Fa unes setmanes, el Sabadell va jugar al camp d’Oriola. Absolutament en mal estat per culpa de les inundacions, però la Federació va decidir que s’havia de jugar igualment en aquell camp lamentable. L’entrenador, Antonio Hidalgo, va preguntar als seus jugadors abans del partit si volien canviar l’estil del joc. Si calia renunciar al joc de combinació i voler tenir la iniciativa per la pilotada i la força a causa de les circumstàncies del terreny de joc. Els jugadors, de forma unànime, no van voler renunciar a la seva identitat. Van sortir i van empatar i si no haguessin acabat en deu o amb una mica més de sort segurament haurien guanyat. Però més que els tres punts, el que realment es van endur d’Alacant va ser fe, confiança i unió. I això, a la llarga, és molt més important que una victòria puntual.

Per això anem pel bon camí. No sé si suficient per fer play-off o per pujar. Però sí per creure-hi i confiar-hi. Ah, i que no se m’oblidi. Tota aquesta lectura positiva també bé reforçada per un factor absolutament clau a qualsevol categoria del món del futbol però molt més encara a la Segona Divisió B: el porter. El millor de la categoria. Un porter que dona punts i seguretat a tot l’equip. Un fitxatge espectacular. Per què, no ens enganyem, quants punts tindríem aquesta temporada si Roberto encara fos el porter titular? Doncs això.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top