VÍCTOR PATSI

Un escarment

[Per Víctor Patsi, periodista]

Dilluns passat es va saber la sentència als 12 líders independentistes de l’anomenat judici del Procés. Una causa que es va allargar durant 4 mesos, amb 52 sessions, més de 500 testimonis i amb una petició inicial de penes de 702 anys. La resolució final del Tribunal Suprem ho va deixar amb un acumulat de 99,5 anys per a nou dels acusats, amb càrrecs com ara sedició, malversació, i en el millor dels casos (3), desobediència i multa econòmica. La forquilla de les penes de presó va dels 9 anys per als Jordis, als 13 d’Oriol Junqueras. La sabadellenca, i en el període jutjat presidenta del Parlament, Carme Forcadell ha estat condemnada a 11 anys i mig de presó, una pena superior en 12 mesos als exconsellers Joaquim Forn i Josep Rull pels mateixos càrrecs: sedició sense malversació. De totes les lectures que s’han fet de la sentència, em quedo amb  les reflexions que n’ha fet Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn. Per a molts, jo entre ells, protagonista de la línia de defensa més tècnica, asèptica pel que fa a la càrrega emocional i/o política de totes les defenses.

Per a Melero, la sentència és un escarment. Aquí coincideix amb una gran majoria. Però és més coses. És definir la posició de l’Estat davant del conflicte del que ha estat el Procés català. És un pronunciament del Tribunal Suprem, però en aquest cas el Tribunal Suprem encarna l’Estat a través dels seus jutges. A banda de trobar-la “descuidada” pels errors que hi conté (algun de majúscul, com atribuir funcions que no tenia a la consellera Dolors Bassa i que repercuteixen en la seva pena), la sentència desqualifica correctament la rebel·lió –assumint tot el seu argumentari–, però quan arriba a la sedició té un problema. Els mateixos arguments que han servit per desqualificar la rebel·lió grinyolen per construir la sedició. Aquí és on es produeix el salt mortal amb tirabuixó.

El problema de la sedició, segons la interpretació de Melero de la sentència, és que els polítics presos són els inductors de la sedició. I que la gent que va estar el 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia i la gent que va anar a votar l’1-O són els autors de la sedició. Per tant, molts som els sediciosos que hem estat influïts per ells, en una estructura que és d’autoria immediata. Amb això, la sentència dona una resposta molt preocupant, perquè el que seria dissidència política massiva passa a ser tractada –i penada– com a fenomen criminal. Aquest punt és el més preocupant de la sentència, perquè defineix la posició de l’Estat en el seu conjunt, a través de la resolució del Tribunal Suprem.

Això passa a afectar de ple les llibertats públiques, els drets de manifestació i l’expressió de la dissidència massiva, que ara és tractada com a fenomen criminal i no com a fenomen social digne de tutela. És a dir, a ser protegit. És aquí on Melero veu un possible recorregut en la justícia europea. Quan una condemna arriba al punt que pot tenir com a conseqüència directa a desanimar la gent a exercir els seus drets fonamentals, és una qüestió en la qual el Tribunal d’Estrasburg ha entrat moltes vegades. Aquesta vulneració és nova i aflora amb la sentència, interpretant els drets de la ciutadania com a fenomen criminal.

En contra del que pugui semblar, la sentència ha servit entre altres coses perquè la situació dels presos millori. La sentència és dura, però dona esperança de tornar aviat a casa, amb permisos penitenciaris, a tots els afectats. Escarmenta però alhora obre la porta, per la via penitenciària, a solucionar una part del problema. Sent com és una sentència ferma, els presos han deixat de ser preventius per poder ser classificats en segon o tercer grau. Surten del limbe penitenciari, on no tenien dret a cap permís penitenciari i ho fan amb el Suprem denegant, de manera rotunda, l’article 36.2 del codi penal que demanava el ministeri fiscal, on no podrien haver sortit de permís fins al compliment de la meitat de la pena. Ara ho podran fer a partir del compliment de la quarta part d’aquesta. Els primers seran els Jordis, en uns mesos. Demanar i atorgar o no l’indult queda fora del redactat de la sentència. Això ja és cosa del Consell de Ministres. Seguim…

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top