[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Celebrades les eleccions del 10 de novembre, i en plenes negociacions per a la conformació d’una majoria que faci possible un govern estable, un parell de reflexions a la llum dels resultats que es van produir en aquestes eleccions.
Molt s’havia especulat sobre el cansament i la retracció en la participació que aquestes noves eleccions produirien. Al final, la baixada de participació no ha estat tan important com s’augurava. Un retrocés de poc més de cinc punts en una repetició electoral, i després d’haver passat per una altra convocatòria intermèdia, no es pot qualificar de desastre en situar-se en el mateix percentatge que l’anterior repetició electoral del 2016.
Una qüestió diferent és a quines forces polítiques ha afectat en major mesura l’abstenció més gran. Les primeres anàlisis semblen indicar clarament que els partits més perjudicats han estat els de l’esquerra, a qui s’atribuiria la principal responsabilitat de la repetició electoral. Conjuntament socialistes i Unidas Podemos haurien perdut més d’un milió de vots respecte a l’abril, vots que, un cop descomptats aquells que ha pogut recaptar Más País, haurien anat a parar majoritàriament a l’abstenció. Segurament el fet que la campanya electoral, curta però intensa, hagués girat quantitativament massa sobre el tema català també hauria influït en la desmobilització de l’electorat de l’esquerra.
En aquest sentit, si el PSOE havia especulat que una repetició electoral podia beneficiar la seva estratègia de cara a una propera negociació en la formació de govern, es pot concloure que va fracassar clarament. La pèrdua de suport electoral del conjunt de l’esquerra i l’increment de la dreta, i especialment de l’extrema dreta, han portat a un mapa polític i parlamentari de dificultat més gran. El ràpid anunci d’un preacord de govern de coalició entre PSOE i UP no amaga les dificultats per aconseguir la investidura de Pedro Sánchez, i l’estabilitat d’aquest possible nou govern de coalició.
L’altre gran afectat per la pèrdua de participació ha estat Ciudadanos, que a més de travessar una part important del seu electorat a les altres forces de la dreta i la ultradreta, PP i Vox, ha aportat també quasi un altre milió de vots a l’abstenció. El partit de Rivera, amb la pèrdua de quasi un 10% de vots i 40 diputats, ha estat el gran perdedor de les eleccions del 10 de novembre.
El segon element que cal considerar dels resultats és l’increment de la polarització electoral, tant en el conjunt d’Espanya com en la confrontació centre-perifèria. El possible cansament electoral no sembla que hagi afectat ni la dreta espanyola, ni les forces nacionalistes perifèriques, ni l’independentisme. La polarització, incrementada a partir del coneixement de la Sentència del Tribunal Suprem sobre els líders independentistes catalans, ha beneficiat el creixement de la dreta i de l’extrema dreta, ha afermat a l’alça diversos partits nacionalistes, PNB, Bildu, BNG, CC, i ha consolidat el vot independentista, encara que amb moviments dins d’aquest bloc: retrocés d’ERC, aparició de la CUP i lleuger increment de JxCat. En ambdós casos es produeix, doncs, una radicalització intra-blocs, ja que els partits més beneficiats, Vox dins la dreta, i CUP I JxC dins l’independentisme, apareixen amb les postures més extremes dins el seu bloc partidari. És en aquest sentit que es pot parlar d’aquest notable increment de la polarització.
Amb aquest quadre electoral i amb la seva traducció parlamentària s’ha de fer front a formació de govern. Els socialistes, UP, però també PNB i ERC, han de posar ara les llums llargues i llegir bé aquests resultats. Unes terceres eleccions serien abocar Espanya i Catalunya a una gran incertesa electoral, política i, possiblement, econòmica.
