[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
He d’admetre que no soc un sabadellenc de pura ceba, sinó d’adopció: fins als vint-i-cinc anys vaig viure a Barcelona. Com a bon barceloní, Sabadell en el meu mapa mental d’aleshores es trobava en un lloc indeterminat més enllà del Tibidabo. D’aquella època, guardo tres records vinculats amb la ciutat que avui és casa meva.
El primer són els resums dels partits del Centre d’Esports Sabadell al programa Gol a Gol. M’agradava molt l’esperit combatiu d’aquell equip. El segon és l’ordinador de marca Olmus, de la sabadellenca Logic Control, a través del qual vaig descobrir la informàtica.
Però, sense dubte, el més dolç record d’infantesa relacionat amb Sabadell és la panera nadalenca que ens enviava cada any a casa la Caixa de Sabadell. El meu pare, periodista cultural, acostumava a fer-se ressò als mitjans on treballava dels actes i les publicacions de l’obra social de l’entitat. Com a agraïment, rebíem un sensacional lot de torrons, neules i altres delícies de la pastisseria Villaró. Era un moment de l’any que, tant el meu germà com jo, vivíem amb delectança.
Com comprendreu, malgrat no haver trepitjat mai Sabadell, la imatge que jo en tenia era d’un lloc punter i ric. Anys després, el club de futbol ha passat per moltes vicissituds, però es manté. Logic Control es va dividir i vendre, però han aparegut noves empreses. Ara bé, el buit que va deixar a la ciutat la desaparició de la caixa, em temo que és molt difícil d’omplir.
Per il·lustrar-ho amb xifres, dir que el pressupost de l’Obra Social de la Caixa Sabadell abans de la crisi era d’uns 10 milions d’euros anuals, mentre que actualment el de la fundació que n’és hereva és de només 1 milió. Molts d’aquells diners anaven destinats, en concepte d’ajudes i subvencions, a multitud d’entitats culturals, socials i esportives locals. Crec que no s’ha reflexionat prou sobre l’impacte d’aquest fet en la situació actual de declivi de la ciutat.
No recordo quin any exacte la panera va deixar d’arribar, però sí que el meu germà i jo la seguíem esperant; una mica com el coronel de García Márquez continuava esperant la seva carta; i com hi ha gent que continua esperant que a Sabadell, sense canvis profunds, arribi, per si sola, una nova època daurada.
